Els botiguers immigrants troben el seu trampolí en les franquícies

En la mitja hora que dura la conversa amb H. M., només entra un client a buscar un paquet de llaunes de cervesa en aquest badulaque de l’esquerra de l’Eixample. Són poc més de les nou del vespre i, amb la botiga buida, un es pregunta si allò pot ser el manteniment d’una família. Però H., cosí de l’amo, afirma que cobreixen els horaris maratonians amb relleus familiars i així aconsegueixen clients de diferent tipus.

Al matí, amb àmplia competència de comerç tradicional, el comprador sol ser algun turista o algú amb una necessitat ràpida de sadollar la set sense entrar en un bar. Però al capvespre comença el degoteig de clients a qui falta alguna cosa per fer el sopar: que si una pizza, que si uns ous, o un tetrabric de llet. Quan arriba el cap de setmana, l’alcohol guanya protagonisme, sigui amb destí al botellon improvisat, o a estirar la vetllada a casa.

Del que no hi ha cap mena de dubte és que la crisi ha marcat un punt i a part en l’evolució d’aquestes botigues de queviures de compres d’urgència. Per començar, ha abocat molts pakistanesos (i en menor mesura indis i bangladeshians) sense feina a muntar el seu propi negoci. «Quan no troben feina molts escullen demanar un préstec i obrir un colmado, per tenir d’aquesta manera uns ingressos garantits», explica Abdul-Razzaq, president del Casal Pakistanès a Catalunya. Amb uns 10.000 euros n’hi pot haver prou, si s’aconsegueix un local econòmic. L’horari XXL és legal per als comerços alimentaris de menys de 150 metres quadrats i, continua creixent el format de 24 hores, amb oferta més àmplia. Amb possibles sous d’entre 600 i 1.200 euros, hi veuen un suport estable.

A la recerca d’estabilitat

A la recerca d’estabilitat¿I per què tots escullen el mateix camp? «En altres botigues més especialitzades s’han de tenir més coneixements», afegeix. I opina que el pakistanès busca un negoci segur, ja que «el menjar és una primera necessitat i hi ha més clients que de qualsevol altra cosa».

Però és clar que també hi ha més competència que en cap altre camp. N’hi ha prou de passejar pel Raval o per la Barceloneta per trobar un colmado darrere l’altre de les mateixes característiques. O tres en una sola illa de l’Eixample. L’essència de tots és la mateixa, només que en l’últim lustre la diferència la marca ser o no ser a sota del paraigua d’una franquícia. «Fa una dècada era difícil, però ara les cadenes donen suport i busquen l’emprenedor pakistanès», apunta Iqbal, un empresari que va començar amb una fruiteria al Raval i ara també té una agència de viatges.

És dels que ha dit «no» una vegada i una altra a propostes per obrir un colmado o associar-se amb algun compatriota. És prudent i creu que és arriscat entrar en un negoci «amb desconeixement». Ja ho va viure en la seva primera aventura comercial, on va patir pèrdues durant tres anys fins que va aprendre prou coses del negoci. «Si –entre els seus compatriotes– hi hagués més formació professional, també s’obririen altres negocis», reflexiona.

Notícies relacionades

«Tenim senglars davant de casa»: preocupació veïnal als municipis de la zona zero de la pesta porcina a Catalunya

EL PERIÓDICO busca el millor restaurant obert a BCN el 2025

Però les cadenes d’alimentació troben aliats en aquests emprenedors, en temps en què la crisi ha escombrat moltes botigues de barri i ha deixat locals buits. Coaliment té centenars de clients pakistanesos –franquiciats o no– a la capital catalana, i també proliferen els de Suma i Condis, entre altres, amb els emprenedors registrats com a empresa autònoma. H. M., que no vol que la seva botiga surti en aquest reportatge, és dels que encara fan la guerra pel seu compte. «És més difícil perquè dels productes que venem poc no s’aconsegueixen preus competitius», es queixa.

Iqbal recorda que els anys 90 n’hi havia prou de posar mig milió de pessetes en gènere i el distribuïdor n’avançava una quantitat igual en productes. Ara la franquícia és ben vista pels pakistanesos perquè dona «més garantia i més confiança al client». També segueixen polítiques de promocions i preus més atractius. Però alerta que no totes les zones valen, ni allargar horaris és la clau. Ni tampoc les implantacions a preu fet.