Ni estrenes ni propines

Aquesta és una crònica caòtica, de remoure papers a la Casa de l’Ardiaca, l’arxiu històric de la ciutat, diaris ja molt vells com Diari de Barcelona o La Veu de Catalunya, a la recerca de l’atmosfera del que devia ser el Nadal de 1936, el primer d’una guerra que es van pensar que seria fulminant. En realitat, van ser unes pasqües amb sordina, en què les jornades de Nadal, Sant Esteve i Any Nou es van decretar laborals per la feina acumulada de fer la revolució i la guerra al mateix temps. De tot allò ara se’n compleixen 80 anys.

L’esperit nadalenc amb prou feines es percep en els anuncis del que llavors es deia xampany. ¿Quines marques es degusten? Doncs, Codorniú («empresa nacionalitzada», adverteix la publicitat) i Xampany Noyet, «l’indiscutible». Per a cistelles i caixes adornades, Dulcería La Colmena, que allà segueix, impertorbable, a la plaça de l’Àngel.

Els teatres s’han socialitzat i han desaparegut la revenda, la claca, que aplaudeix gratis al galliner, i les entrades de gorra per tracte de favor. L’efervescència revolucionària ha escombrat també el costum de demanar les estrenes per gremis amb estampetes perquè, com diu el sindicat mercantil, «estem en guerra i cap treballador pot cometre la canallada d’aprofitar-se de les circumstàncies».

Tampoc s’admeten ja les propines. Al pobre George Orwell, l’escriptor britànic que va esdevenir milicià, el renyen de valent per haver entregat unes monedes al noi de les maletes a l’Hotel Continental, on s’allotja quan arriba a la ciutat, el mateix dia de Sant Esteve de 1936. Té 33 anys i, encara que la seva primera intenció és cobrir la guerra com a reporter, s’allista de seguida al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). En les seves files acaba com a voluntari al front d’Aragó. L’autor d’Homenatge a Catalunya passa abans per la caserna Lenin, ubicada al carrer de Tarragona.

Els diaris de l’època informen, no cal dir-ho, de l’activitat bèl·lica. Els seus focus més preocupants se centren a Osca i als voltants de Madrid, però la vida quotidiana sembla seguir el seu curs discret, com si el final de la guerra i la victòria republicana estiguessin a tocar de la mà.

Els barcelonins es divorcien i compren aparells de ràdio a terminis. Continuen les carreres de gossos al Kennel de Sarrià i al Canodrom Park. Un abric de senyora costa 18,90 pessetes als magatzems El Barato, a la cantonada de Villarroel i Tamarit. La cartellera anuncia que al cine Victoria, al Paral·lel, es projecta la pel·lícula Sombrero de copa, amb Ginger Rogers i Fred Astaire. Per a la tos, les Pastilles del Doctor Andreu. Per a altres malestars, «Blenosil curará radicalmente vuestra blennorragia [purgacions] sin inyecciones ni lavajes».

Solidaritat

SolidaritatEl primer Nadal de la guerra civil també és una competició de solidaritat a la ciutat. El Socorro Rojo organitza dues col·lectes, una perquè els milicians del front rebin algun obsequi per Any Nou i la segona per als nens refugiats, «infants de les dissortades terres ibèriques que jauen sota la tirania del feixisme». A més, el rotatiu El Diluvio emmarca un avís amb una orla negra perquè les dones es prestin a confeccionar abrics de nena i roba blanca per a nen. En la redacció se’ls facilita el gènere.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

També és la Barcelona de les cues. Escassegen el carbó, el sucre i sobretot el pa. Són les dones les que esperen en files de centenars de metres, entre empentes i baralles en què han d’intervenir sovint les forces de l’ordre, fins que l’ajuntament imposa horaris estrictes als forns i multes als acaparadors.

De cop i volta, apareix de reüll un full volant informant de l’arribada a la ciutat, la mateixa Nit de Nadal i en avió, de Juan Negrín i Indalecio Prieto, titulars de les carteres de Finances i Marina. Primer, visiten el president Azaña, instal·lat a l’edifici del Parlament, i després, un cop entrada la tarda, visiten Companys a la Generalitat. Encara que gairebé no transcendeix res del contingut de la reunió, queda molt clar que vénen a parlar de peles. L’endemà, el dia de Nadal de 1936, els ministres de la República contraataquen i es tornen a trobar amb el president... Ai, els calerons, avui, ahir i sempre.