Anar al contingut

Rumba ardent com la cera

Si en un punt es va forjar la rumba com enlloc més va ser al barri barceloní del Portal

LUIS TROQUEL / BARCELONA

Rumba ardent com la cera

ALBERT BERTRAN

Al segle XIX Catalunya va florir impulsada en gran mesura pel comerç d’ultramar, sobretot amb Cuba. I d’allà ve també el tresor més gran que ha donat al segle XX la nostra música popular. La rumba catalana. L’estil més genuí que hem tingut va néixer com un ritme d’importació. Cosa per altra banda bastant habitual: també la copla andalusa va veure la llum com un afrancesat cuplet.
¿On va saltar la primera espurna? Segueix sent un misteri, però si en un punt es va forjar la rumba com enlloc més va ser al barri barceloní del Portal. L’intricat carrer de la Cera es va convertir en l’artèria aorta de la rumba. S’hi va instal·lar un jove gitano de Mataró destinat a encarnar el gènere. Peret va ser rei de reis. Hi ha molt pocs estils en què un nom hagi sobresortit tan inapel·lablement sobre qualsevol altre. El seu paper en la rumba seria equiparable al de Bob Marley en el reggae. I just aquest 2017 es compliran 70 anys del seu baptisme musical, 60 de la seva primera gravació i 50 de la cançó que el va fer superestrella.
El 1947, amb només 12 anys, va debutar professionalment com a part del duo Hermanos Montenegro. En realitat eren cosins, i no germans. I tampoc era aquell el seu cognom. Pere Pubill Calaf i Pepita Becas es van estrenar davant Evita Perón imitant Manolo Caracol i Lola Flores, que, per cert, encara no coneixia el Pescadilla, l’altre gran nom fundacional de la rumba catalana. Encara anterior a Peret i del barri de Gràcia.
La controvèrsia interna sobre qui va ser el creador de la rumba catalana ha sigut tan cruenta com estèril. Ja que cap estil musical l’ha creat una sola persona. Ni aquí ni a Pernambuco. De la mateixa manera, tampoc té gaire sentit intentar saber si es va rumbejar primer a Lleida, al barri del Portal o al de Gràcia, on el pare del Pescadilla, L’Oncle Polla, va encarrilar un compàs tan saborós. En plena postguerra, el carrer de la Cera vibrava quan tocava L’Orelles. O també El Toqui pessigava la rumba de casament en casament gitano.

Cançons caribenyes

El 1957, Peret va gravar un primer single que va passar sense pena ni glòria: Recuerda i Ave María Lola, que en la seva època daurada rescataria en un dels seus films reconvertida en Ana María Lola. A la dècada següent Peret ja era sinònim d’una rumba sortida del gueto que rivalitzava amb el pop. No només nom i ritme provenien de Cuba. També molts dels seus èxits eren adaptacions de cançons caribenyes. Però el so era indiscutiblement propi. L’anomenat ventilador va fer córrer nous aires. Un estil alegre i, ahora, ardent com la cera.
El 1967 el descomunal èxit d’Una lágrima el porta a tot tipus de públics. Fins i tots els seus palmeros es van fer famosos. Com a tal va començar Chacho, un altre dels grans. Avui que el carrer de la Cera sembla en gran part una sucursal del remot Pakistan, és curiós que justament en un dels seus més populars habitants, El Tío Toni (conegut també com El Palmero de las Gafas), li diguessin al seu dia rei pakistanès. Moriria gairebé alhora que Peret. I pocs mesos després també ens deixava Ramunet, que com el seu germà Peret Reyes, o per descomptat Los Amaya, formen part de la història del carrer de la Cera. 

Temes: Música Peret