Més que un club de lluita, una família

«Primer som persones i després lluitadors». No és una cita de Muhammad Ali, sinó el que contesta Ivan Coll, d’11 anys, quan se li pregunta pel seu esport favorit. El nano s’entrena al Club de Lluita de Baró de Viver pràcticament cada dia. «Per ser campió olímpic», explica amb il·lusió. El gimnàs és un dels pocs espais de relació del barri. «Per aquí han passat el 90% dels veïns», detalla el mestre nacional de lluita lliure olímpica i principal instructor del club Roberto Cano.

La lluita a Baró de Viver és una cosa històrica. La institució funciona des del 1962 i és l’única entitat que no s’ha dissolt mai al barri, que tot just té 2.400 habitants. Sobre el tapís s’entrenen cada dia nois de 5 anys i adults de 40 i amb més de 100 quilos de pes. Sempre junts. «Vindria pel simple fet de mirar què fan», confessa Isaac Barrios, un jove de 28 anys que baixa cada setmana des de Girona per entrenar-se amb el Robert, com tots li diuen a Cano.

«Véns, t’alliberes i deixes d’estar al carrer», explica Jonathan García, que als 16 anys ja sap què es pot trobar fora. El seu company Barrios explica: «Quan era jove em ficava en moltes baralles i em van arribar a tancar en un centre de menors, fins que als 18 anys vaig descobrir les arts marcials mixtes i vaig deixar la vida al carrer per estar al gimnàs», recorda. «La lluita treu els nanos dels mals entorns i aprenen una mica de disciplina, en comptes de delinquir, fumar o ficar-se droga al parc», afegeix mentre mira els joves que l’envolten.

Notícies relacionades

Colau estén a 11 nous barris el pla de xoc contra la bretxa social

Gregal, una cuina com a motor del Besòs

Cano ha crescut des dels 7 anys amb el xandall posat i ja acumula 47 anys en el mateix esport. El seu currículum infon respecte: 16 vegades campió d’Espanya i més de 150 vegades internacional. Però el que més li agrada explicar com a entrenador «són els fracassos, aquestes són les verdaderes experiències». «Ensenyem a comportar-se i a mantenir el respecte, es guanyi o es perdi», perquè abans que res són «una família», assegura.

Pura devoció

Ell no veu ni un euro: «És pura devoció». I si veu un nano al carrer perquè no pot pagar la quota de 15 euros mensuals, doncs se l’emporta i li diu: «Tu entrena’t, que ja em preocuparé jo del pagament». Això no vol dir que sigui una de les ànimes més reivindicatives del centre: «He portat el nom de Baró de Viver per tot el món i ara lluito per la reforma del centre». La instal·lació actual es va fer quan en els 90 es van construir les rondes. Des d’aleshores gairebé tot està d’origen. Ara esperen amb candeletes la promesa de tenir a punt la reforma pel març gràcies al pla de barris municipal. El fred es nota i la humitat de la ribera del Besòs ja cala sota la xapa d’un mil·límetre que tenen com a teulada.