La bombolla del lloguer treu al mercat minúsculs 'cutrepisos' a Barcelona

Anuncis com aquests: «Es ven estudi de 14 metres quadrats al barri de Sant Pere per 79.000 euros», «estudi de 12 metres quadrats reformat a Sant Antoni per 89.000 euros», «soterrani al Carmel de 38 metres quadrats per 70.000» o «baix exterior al barri del Besòs de 25 metres quadrats per 575 euros al mes» haurien d’encendre les alarmes a Barcelona. La bombolla que viuen els lloguers a la ciutat ha fet emergir desenes de 'cutrepisos' dirigits al resident que no pot accedir a res de millor. En molts casos són infravivendes sense cèdula d’habitabilitat la comercialització de les quals com a pis és il·legal.

  

 Les vendes es dirigeixen sobretot a inversors que busquin una «bona rendibilitat» quan els posin de lloguer, on per 11 metres quadrats hi ha qui està pagant 350 euros mensuals. I els arrendaments enfoquen cap a aquesta creixent població que veu com els seus diners cada vegada donen menys de si i s’ha de resignar a un minipís legal (amb sort) o a habitar en el que oficialment està registrat com a local o despatx.

  

 Als principals portals immobiliaris, la proporció de pisos de lloguer per sota de 40 metres quadrats representa al voltant del 10% de la seva oferta. I encara que 40 metres suposin una dimensió més que vàlida per a una llar monoparental o una parella, a la pràctica en aquesta categoria cada vegada apareixen més anuncis d’habitacles d’entre 10 i 30 metres quadrats que un dia van ser porteries, colomars, despatxos o trasters. A sobre, dels 500 pisos petits anunciats al portal més gran del sector, només una quarta part estan per sota dels 700 euros. És a dir, quatre parets a preu d’or.

PRIMAR LA UBICACIÓ

El primer pas per convertir-se en el sofert habitant d’un cutrepis és buscar un sostre per entre 600 o 700 euros mensuals a Barcelona. L’oferta és tan i tan escassa, que les opcions són mínimes. Una és aconseguir una vivenda més àmplia però perifèrica. Nou Barris copa els pisos amb el metre quadrat més barat. Però el barceloní segueix tenint una predilecció innata pel seu barri o per les zones cèntriques, que solen portar-lo a primar la ubicació. I llavors descobreix que amb l’import amb què fa un parell d’anys es podia aconseguir un bon pis, ara la recerca es limita sobretot als que són minúsculs.

    

Si no compleixen els criteris d’habitabilitat, se les cataloga d’infravivenda. Per vendre o llogar un espai com a vivenda és necessari comptar amb la cèdula d’habitabilitat o amb un informe que doni opció a tenir-la després d’una reforma. Però fins i tot complint aquests requisits, hi ha moltes llars de 20 a 30 metres quadrats en oferta on un no voldria viure. No cal dir que els que es descriuen com a estudis, locals estudis, baixos interiors... no tenen el document, però cada vegada és més freqüent veure’ls anunciats com si fossin vivendes. Fonts de la regidoria de Vivenda destaquen que «una infravivenda no es pot comercialitzar», ja que incompliria la llei del dret a la vivenda i la infracció, «qualificada de molt greu», podria ser sancionable amb multes que poden arribar fins als 900.000 euros.

    

Jordi Sanuy, director de Qualitat de l’Edificació i Rehabilitació de l’Habitatge de la Generalitat, emfatitza que «no totes les il·legalitats es denuncien». L’Administració inspecciona d’ofici si hi ha indicis d’incomplir la llei, un cas freqüent en baixos i petits sobreàtics, relata.

L’ajuntament té oberts dos expedients per infravivendes i 21 casos pendents d’instrucció. Però acumula gairebé un centenar de sol·licituds en tramitació per passar de local a vivenda, i això revaloritza enormement l’immoble.

    

Barcelona no és Hong Kong ni el districte novaiorquès de Manhattan, on residir és tan car que les minicases són una forma de vida consolidada. La ciutat no té una gran oferta de pisos petits (especialment concentrada a la Barceloneta i en alguns districtes perifèrics), de manera que una gran part del que aflora ara són espais que no van néixer com a vivenda sinó que s’han condicionat després per intentar que ho siguin. La decoració a l’última moda pot exercir de maquillatge (fins i tot al Raval s’anuncien pisos reformats de 35 metres a més de 1.000 euros al mes quan són lluminosos), però a vegades no emmascara que a la vivenda li falta ventilació o llum o té humitats.

FER NEGOCI

El subdirector general de Don Piso, Emiliano Bermúdez, manté que la situació conjuntural de precarietat l’aprofiten molts «per fer negoci». La immobiliària, que afirma que rebutja la comercialització d’espais sense cèdula com a vivendes, és testimoni de «la proliferació de productes com el minipís». Ho veuen com «una moda que pot anar a més perquè pot connectar amb potencials clients en situació d’una economia deteriorada». I recorda que també l’ús turístic va emergir com una moda i ara és una plaga, a la qual culpa de la vertiginosa bombolla de lloguers. L’expert anima l’Administració a «inspeccionar i sancionar», en vista que cada vegada hi ha més operadors que compren espais barats (respecte a un pis convencional) «per llogar-los en condicions d’infravivenda, i això és delictiu».

Notícies relacionades

Sofà llit i penombra

El papa Lleó XIV inicia la visita a Barcelona a la catedral amb una crida a la unitat en català i castellà

  

 Els anuncis de particulars i algunes agències solen deixar clar si l’espai no disposa de cèdula. No hi haurà hipoteca per a un local que no tingui l’opció d’obtenir-la per les seves característiques. Però tot i això, l’ofereixen com a vivenda. Reclams com «oportunitat per a inversors» o «bonic estudi» al·ludeixen a immobles on a vegades només hi cap un llit, un vàter i un microones en una taula.