Fer gimnàstica és de pobres

Diumenge anava passejant amb la meva mare pel riu i ens vam acostar a veure què quedava del poliesportiu municipal, que és tot, però fet pols i buit. La platja de Sant Adrià s’assembla cada vegada més a la del Planeta dels simis. Ha sortit així en fotomuntatges, amb les seves tres xemeneies enterrades igual que l’Estàtua de la Llibertat davant de Charlton Heston. El tancament del Marina Besòs ha suposat un altre pas cap a la tendència simiesca, cap a aquell planeta en què no queda res nostre, això sí, disfressat d’èxit. Però èxit ve del llatí, que significava sortida, fi. A finals d’octubre, Gimesport, la societat privada que va gestionar aquest poliesportiu, va tornar les claus a l’ajuntament. Després que li tallessin el subministrament de gas per acumular impagaments.

El que havia començat el 92 sent un complex esportiu amb tots els ets i uts per a la gent del poble, on s’anaven a entrenar els equips olímpics de waterpolo, bàdminton i vòlei paralímpic, s’ha convertit ara en un cop de porta als nassos a 1.500 socis, diversos clubs de waterpolo i a les classes de natació dels col·legis, i en una puntada al cul a una plantilla de 38 empleats que s’han quedat sense cobrar i sense feina, i sense dret a atur a causa d’uns llimbs contractuals. Ara estan en lluita en defensa dels seus llocs. Monitors i monitores de piscina, d’activitats aquàtiques, d’aikido, de fitnes, socorristes, peons de neteja, peons de manteniment, oficials, administratius, recepcionistes, amb contractes indefinits parcials, indefinits complets i temporals.

UN NO-RES ANTIUTÒPIC

Alguns hi eren des de feia 20 anys, i l’edat de prop d’un terç de la plantilla supera la cinquantena. La mateixa generació que va protagonitzar l’atur juvenil dels anys 80 (l’últim atur obrer, previ a tot el que ha passat després, anterior fins i tot al canvi climàtic i al canvi de costums, i per això les cues de l’Inem es feien amb anorac i fumant), serà una altra vegada la carn de canó que explorarà aquest no-res nou i antiutòpic que ens ve al damunt, que és l’últim atur, un buit sense futur on les garanties de jubilació es desintegren.

El poliesportiu Marina Besòs va arribar a tenir 4.000 socis, però a mesura que es degradava per falta de manteniment la gent se n’anava. Si es mira des de la platja, on els xavals amb les bosses plenes d’esprais han convertit en una galeria d’art els murs abandonats de l’antiga Procolor, encara s’hi veuen les pistes de tennis amb les xarxes caient i el terra ple d’esquerdes i forats. A l’interior, el parquet de la pista de bàsquet està fet malbé per les goteres que mai van acabar de reparar-se. El deteriorament havia arribat a un extrem tan greu, que els socis que utilitzaven els camps de futbol 7 havien de firmar un paper exonerant de responsabilitat l’empresa en cas d’accident.

I mentre el poliesportiu municipal s’enfonsava, a través de subcontractes es portava Paris Hilton per punxar en festes d’«espuma i diamants» a la piscina descoberta, que havia sigut tancada i canviada d’ús emparant-se en un decret de sequera emès per la Generalitat el 2008. Els caps de setmana aquesta carpa s’omplia de penya de tot Barcelona fent botellon, i entre setmana hi arribaven autocars carregats de turistes dels hotels. Des de l’altre costat de la via, els veïns es queixaven que les seves cases ressonaven durant tota la nit. D’això se’n va dir «apostar per la ciutat de Sant Adrià». 

PROMOCIONS IMMOBILIÀRIES

Notícies relacionades

Badalona tindrà un pla local per afrontar la crisi de l’habitatge durant els pròxims sis anys

La Sindicatura demana retirar una multa d’aparcament a un home en cadira de rodes a qui la targeta va caure dins del cotxe

La gestió d’aquelles festes anava a càrrec del propietari de les discoteques Amnesia d’Eivissa i Atlàntida de Sitges. L’oci dels megapijos remenant el bullarengue davant els morros d’un cinturó roig desmantellat. Els rics ballant sobre la tomba dels ajuntaments socialistes, cavadors de la seva pròpia fossa.

I a tot això, el gerent únic de Gimesport, Emilio Fernández, estava en empreses dedicades a edificar Sant Adrià. El totxo es rentava les mans a les piles dels gimnasos públics. Fernández provenia de la promoció immobiliària, de controvertides actuacions al barri madrileny de San Blas i a Getafe, i va aterrar a Sant Adrià de Besòs per posar-se a regentar un centre esportiu envoltat de descampats. No en va, l’empresa amb què dirigia el poliesportiu, i amb aquest nom es va mantenir alguns anys, es deia Geplaur: Gestió de Planificació Urbanística. Les instal·lacions del Marina Besòs consten d’uns 20.000 metres quadrats, més o menys el mateix que la Model, i la seva entrada dóna al carrer de la Pasionaria. Perquè no diguin que la poesia no és una arma carregada de futur.