La Barcelona del modernisme i les bombes reneix en forma de joc de taula

Barcelona, la ciutat que a Ildefons Cerdà li ha dedicat una plaça fora de l’Eixample, ja gairebé dins del terme municipal de l’Hospitalet, i que a més és un espai inhòspit i horripilant, invoca ara aquell pare de l’urbanisme modern per donar pas a un joc de taula molt atrevit, Barcelona, la rosa de foc, un títol que ja centra l’època, els anys en què els anarquistes de mig món es van emmirallar en aquest racó del Mediterrani, en l’agitat trànsit del segle XIX al XX, just quan el procés de metamorfosi urbana que va comportar l’enderrocament de les muralles es va solapar amb l’auge del modernisme. Un còctel explosiu, o més ben dit, orsinià, vaja. Els jugadors, per centrar les coses, adopten el rol de les grans famílies burgeses de Barcelona i la seva meta és guanyar diners i prestigi social (res que no coneguem), un camí obstaculitzat per vagues, barricades i bombes, i netejat  pel revers esperable d’aquelles tres adversitats, la repressió militar. En resum, més o menys tal com va anar, però amb l’al·licient que cada partida és, poc o molt, una ucronia de la història real. Conclusió després d’una partida: que l’Eixample existeixi tal com és ara té un mèrit notable.

 De moment està disponible en castellà i anglès, al gener en català, i pròximament se’n preveu la distribució en portuguès, italià, holandès, alemany, rus i potser fins i tot en japonès. És el que té l’anomenada 'marca Barcelona', que obre portes. El que resulta contradictori, no obstant, és que sent Barcelona, com s’afirma, la repera en aquest selecte club de ciutats que qualsevol turista vol visitar almenys una vegada a la vida, hagi estat tan pobrament representada en l’univers dels jocs de taula. Hi ha, per descomptat, la versió barcelonina del Monopoly, però sense ànim de desmerèixer, també n’hi ha de Múrcia, amb el carrer Trapería com a equivalent del passeig de Gràcia, el més car. El Monopoly, en qualsevol cas, és sobretot un joc d’atzar, subjecte al que diguin els daus, i superat per la realitat social. A aquestes altures de la partida de la crisi econòmica, fins i tot sembla un lloc menys inhòspit i, si del cas particular de Barcelona es tracta, com a mínim al tauler del Monopoly les fitxes d’hotel tenen almenys un nombre limitat.

ANTECEDENTS

En el capítol de jocs inspirats en Barcelona queda per al record el ja descatalogat 'El Chino'. El més sorprenent era la caixa, subjectada amb una lliga. Era només per a adults, ja que s’havia d’assumir la personalitat d’una prostituta, d’un xulo, d’un transvestit… Va tenir una glòria efímera, però almenys va ser més gran que de la d’alguns subproductes editats amb motiu dels Jocs Olímpics. El Tricentenari ha sigut un altre fil argumental dels jocs de taula locals, però, fins a nova ordre, 'Barcelona, la rosa de foc', és el més professional i, sobretot, exportable. L’Eixample i la seva arquitectura, en especial la seva plèiade d’edificis modernistes, són el gran imant de visitants, segons les enquestes del sector turístic.

La gènesi té el seu què. Va succeir fa tres anys. Va ser un encàrrec personal de Joaquim Dorca, un dels directius de l’editorial d’entreteniment Devir, als venecians Marco Maggi i Francesco Nepitello, autors d’èxit en aquest món dels jocs de taula. Són els pares d’un supervendes, Guerra del anillo, i, segons Dorca, era un plus que no fossin barcelonins. La seva immersió en l’època havia de ser més pura i lliure de punts de vista contaminats. Això sí, així que se’ls va fer l’encàrrec se’ls va adjuntar un exemplar de 'Barcelona rebelde', que si fa no fa és l’electrocardiograma històric de la ciutat, obra molt més que recomanable de Guillem Martínez en què el pic de la gràfica de la rebel·lia potser se situa precisament en aquells anys en què cohabitaven als titulars de premsa la dinamita i el trencadís

Les regles del joc, segons els creadors, no són una rèplica mil·limetrada dels successos tal com van passar, sinó que simplement tracten de recrear l’atmosfera de l’època, cosa que és interessant perquè els guies que mostren la ciutat solen posar l’èmfasi en la genialitat de Gaudí i en la 'folie à cinq' de les famílies burgeses de l’illa de la discòrdia, però solen passar per alt les tensions socials i la misèria sobre la qual s’edificava tanta ostentació. Total, que en el cas que el joc es faci un forat  en la seva promoció internacional (pròximament serà exhibit a la Fira de Nuremberg), es predicarà l’altra cara de l’èxit de Barcelona.

«Agafa tots els vaguistes que hi ha al Raval i col·loca’ls dins de la bossa negra, però no agafis els vaguistes de l’espai de barricades, deixa’ls aquí». Aquest és un exemple de les regles. A la mateixa bossa, per cert, s’hi ha de ficar la soldadesca de Montjüic. A cegues es treuen fitxes, més o menys, saltant uns segles enrere, tal com eren escollits els membres del Consell de Cent, per insaculació.

ELS OBSTACLES

El propòsit dels jugadors és, òbviament, guanyar, però els creadors pretenen que en cada decisió s’enfrontin a dilemes morals. També volen que comprenguin l’impacte en la ciutat dels esdeveniments que van tenir lloc aquells anys, com ara l’esclat de la tercera guerra carlista, la pèrdua de les colònies o la Setmana Tràgica, tot obstacles per a la consecució de la victòria, per descomptat.

Notícies relacionades

Barcelona, París i Roma reclamen crear un fons europeu per a vivenda

El 50,7% dels barcelonins hauran canviat de casa entre el 2018 i el 2027

Per sobre de tot, no obstant, Barcelona, la rosa de fuego, és un merescut homenatge al maltractat Cerdà. Com se sap, el seu disseny per eixamplar la ciutat no era el desitjat per les autoritats municipals, que preferien la ciutat radial que va presentar al concurs d’idees Antoni Rovira i Trias. Amb un conjunt d’avingudes que sortien del casc històric, Barcelona hauria tingut un aire molt parisenc, com de capital europea, però hauria sigut també una urbs més procliu a l’especulació (¡més encara, sí!), ja que els edificis més pròxims al centre haurien cotitzat a l’alça i els més excèntrics haurien sigut més proclius a la suburbanització.

Cerdà pretenia una cosa ben diferent. Una ciutat igualitària. I, sense saber-ho, el que li va sortir va ser un fantàstic tauler de joc