El caçador d'arquitectes

Gairebé ningú dels que van anar dijous passat a la tarda al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona per assistir a la presentació en societat de Queríamos un Calatrava, el nou llibre de Llàtzer Moix, sabia que hi va haver un temps en què aquest dandi estoic, sempre vestit de professor anglès en una universitat nord-americana –s’ha de reconèixer que la seva disfressa de persona respectable és molt més digna que els vestits blancs del seu admirat Tom Wolfe– era un noi melenut que fumava Camel sense filtre, bevia com una esponja, lluïa un Montgomery blau amb un adhesiu de l’Ànec Donald a la màniga esquerra i conduïa un Volkswagen escarabat amb certa tendència a deixar-lo tirat en els moments més intempestius. Aquest era el Moix que vaig conèixer, abans de complir els 20 anys, a la facultat de Periodisme i amb el qual vaig compartir immediatament l’amor a la beguda i la farra, sí, però també l’interès per la literatura, els còmics i la música pop.

    En aquella època –Moix sempre ha albergat un anarquista dins del probe ciutadà que queda a la vista i que gairebé tot hom considera genuí–, l’home ja estava en nòmina, i gràcies a ell vaig obtenir unes substitucions estiuenques al diari que l’alimentava, Catalunya Exprés, rotatiu catastròfic, però divertit, en el qual quan arribaves a treballar a primera hora, podies disfrutar de la bonica visió de Julià Peiró, que s’havia quedat adormit a sobre de la màquina d’escriure en plena redacció de la seva pionera secció La noche de anoche.

    Acabada la universitat, Llàtzer i jo vam seguir camins diferents, però cap dels dos ha baixat de la gepa de l’altre fins al dia d’avui, quan seguim quedant a dinar els dilluns en un restaurant de l’Eixample, trufat de velles glòries convergents, per posar-nos al dia i comentar la conjuntura. L’home suma mitja vida a La Vanguardia, on es resisteixen a prejubilar-lo perquè és una persona culta, eficaç i treballadora.

    Jo no sé d’on ha tret el temps per escriure les estupendes biografies de Javier Mariscal i Eduardo Mendoza, o els tres llibres que ja ha publicat sobre una disciplina que el fascina des de fa anys, l’arquitectura: va començar amb La ciudad de los arquitectos (1994), sobre les transformacions urbanes que van portar a Barcelona els Jocs Olímpics del 92, va seguir amb Arquitectura milagrosa, centrat en els arquitectes estrella i el papanatisme social al seu voltant, freqüentment representat per presidents i veïns diversos, i continua ara amb Queríamos un Calatrava, que és, en certa mesura, un llibre derivat de l’anterior, ja que Santiago Calatrava és la figura més representativa de l’envaniment de l’arquitecte en el món actual i l’esnobisme dels polítics responsables de l’obra pública, que tantes desgràcies acostuma a causar a l’usuari de les seves genialitats (que els preguntin, si no, a tots els que es van clavar unes patacades de campionat en els ponts que el senyor Calatrava va col·locar a Bilbao i també a Venècia sense tenir en compte la humitat criminal que regna en aquestes ciutats i que converteix el paviment en una pista de patinatge).

    Santiago Calatrava no va voler rebre l’amic Moix per donar-li la seva versió dels fets, i jo crec que va fer molt malament, ja que aquest llibre, com insisteix el seu autor, no va contra Calatrava, sinó sobre Calatrava, i està mancat de l’animus injuriandi que caracteritzava la divertida web Calatrava te la clava, convenientment clausurada pel gran arquitecte, que té com un dels trets principals de caràcter llançar els seus onerosos advocats sobre qualsevol que s’atreveixi a posar en dubte el seu talent i la seva genialitat. Un exemple recent: al cap de mitja hora de penjar-se a la xarxa un article sobre el llibre de Moix, la redacció de El País va rebre una trucada no gaire cordial dels advocats en qüestió comminant el diari a retirar-lo (petició que, lògicament, no va ser atesa, però que denota certa xuleria no gaire correcta).

L’estupidesa

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

A més d’un estoic, Llàtzer Moix és també un moralista de la millor espècie, que té com a autor de capçalera Montaigne, i un enemic declarat de l’estupidesa, que és avui dia, amb tota probabilitat, el principal problema al qual ens enfrontem en totes les àrees, de la política a l’art contemporani passant pel cine o la música pop. Les seves columnes de La Vanguardia reflecteixen diumenge a diumenge aquesta preocupació que també és la meva, encara que jo acostumo a inclinar-me pel traç gruixut perquè no sóc tan estoic ni elegant com ell i no he llegit Montaigne tant com caldria.

    En aquest sentit, Queríamos un Calatrava no és només l’estudi detallat d’un arquitecte megalòman, sinó també un assaig moralitzant sobre ­algú que, en la meva opinió, es queda a mig camí entre el Gary Cooper d’'El manantial' i el Johnny Depp d’'Ed ­Wood'.