L'hora de Vallcarca

L’elecció de la paret per a la pintada va ser gairebé tan estudiada com el missatge: «Construïm la Vallcarca que volem». Tenien moltes parets per triar. Al barri, si d’alguna cosa van sobrats, és d’espais en ruïnes. El mur en què finalment van plasmar el seu missatge és (gairebé) el primer que veuen les desenes de turistes que desembarquen a l’estació de metro de Vallcarca cada tres minuts searching for el parc Güell. Aquest particular barri d’heterogeni veïnat al nord de Gràcia no es resigna a ser la reserva de terreny de la ciutat per quan la crisi del totxo amaini. Ni per seguir insuflant la bombolla turística (el fràgil teixit comercial està obrint pas a botigues de souvenirs en el recorregut entre el suburbà i la gallina dels ous d’or de Gaudí).

    Aixecat –ara mig enderrocat– entre el parc del Putxet i el parc Güell, Vallcarca és avui dia una espècie de zona zero. Ferida gairebé de mort per l’inici d’una transformació urbanística que va arrasar literalment mig barri durant els anys de bonança econòmica. El veïnat fa lustres que lluita perquè es conservi el que queda dret de la vella trama urbana de cases baixes i, com bé indica el missatge a la paret d’entrada al barri que volen fer arribar al món, també per construir el barri que desitgen. Posar en comú les peticions de tot el veïnat és ara la gens senzilla tasca que tenen entre mans.

FINQUES OKUPADES

«En paral·lel a les expropiacions es va produir el que es va conèixer com la primavera de l’okupació. Va arribar a haver-hi una trentena de cases okupades», explica Joan Adell, jove veí que analitza en el seu treball de grau de Sociologia la degradació del barri en els últims 40 anys a causa de l’afectació urbanística. Previ a les expropiacions, enderrocaments i okupacions que, òbviament, no agraden a tothom, va ser la degradació de les vivendes, intrínseca a tota zona afectada per un pla urbanístic, en què no es poden fer reformes (perquè no es concedeixen permisos i perquè ningú inverteix en una propietat condemnada a mort). I la misèria de viure envoltat de ruïnes per als que es van quedar.

    Alguns dels solars buits han sigut transformats pels veïns, que han creat horts comunitaris i espais autogestionats com el camp de futbol conegut com La Cantera o la plaça de la Farigola (nom popular), davant de Can Carol, antiga masia que la lluita veïnal ha aconseguit salvar. L’ajuntament la va adquirir aquest gener i existeix el compromís que es transformarà en un equipament per al barri. «En un procés participatiu es decidirà la seva nova vida, igual que la del Consolat de Dinamarca», exposa Eloi Badia, regidor de Gràcia.

    Els veïns mobilitzats s’organitzen al voltant de dos moviments: l’Assemblea de Vallcarca per un costat –el sector okupa i llibertari, i els que han impulsat els projectes col·lectius– i l’Associació de Veïns Gràcia Nord, l’associació clàssica, per l’altre. Tots dos defensen la con­servació de l’«esperit» del casc antic –aquest és el principal punt en comú–, però els divideix la seva visió sobre el projecte per a l’avinguda. «La nostra batalla és que s’executi la via verda a l’avinguda de Vallcarca. La nostra associació es va crear fa 16 anys amb aquest objectiu», apunta sense embuts Irene Güell, tresorera de Gràcia Nord. La qualificació urbanística actual preveu eixamplar i enjardinar l’avinguda (la Casita Blanca va ser l’última gran expropiació per aplanar el terreny per a l’actuació urbanística pendent).

INTERNACIONAL

 El regidor de Gràcia apunta que estan treballant en tres grans àmbits per resoldre un «conflicte enquistat i molt dolorós». El primer, i més ambiciós, és un concurs internacional d’idees per al barri, en què el guanyador es coneixerà a l’abril i condicionarà la modificació del pla general metropolità del 2002, per establir les bases urbanístiques del futur.

    Entren en el concurs les parcel·les públiques –10.000 metres quadrats–, i dues de les peces privades. Aquesta és la principal pega veïnal al concurs. «Demanem que es debati sobre el conjunt del barri, no només sobre les pastilles públiques», apunten José González i Marc Almodóvar, de l’Assemblea de Vallcarca. Badia respon que ha sigut una gran fita incloure aquestes dues pastilles privades, propietat de Núñez i Navarro, igual que altres terrenys a l’enclavament que sí que han quedat fora del concurs.

PARTICIPACIÓ

Notícies relacionades

Els Surfing Sirles, herois del barri

Aparcar gratis a Barcelona: aquestes són les zones sense àrea verda

Badia també defensa que es tracta del concurs públic «més participat de la història de Barcelona». Les bases les han elaborat arquitectes que col·laboren amb la mateixa Assemblea de Vallcarca recollint les sensibilitats veïnals. «No podien obligar els propietaris privats a entrar en el concurs, fet que els forçaria a no començar l’obra fins al 2019. Amb aquests privats estem treballant en el segon àmbit, negociant les llicències privades una per una», prossegueix el regidor, que també assenyala que han aprovat una moratòria que prohibeix enderrocaments en l’enclavament fins que es decideixi el futur del barri.

    El tercer àmbit és el projecte de l’avinguda de Vallcarca, per al qual hi ha menys (cap) consens, i l’Ajuntament de Barcelona no obrirà el debat fins al 2017, fet que, òbviament, fa enfadar els veïns al voltant de Gràcia Nord.