Jay, Fay i un mico enorme

Qualsevol excusa és bona per acostar-se al cine Phenomena. I si un amic hi presenta un llibre i després et projecten 'King Kong' en una pantalla enorme, encara millor. El meu amic es diu Joan Lluís Goas, però m’agrada (i a ell també) dir-li Jay, en homenatge al Gatsby de Scott Fitzgerald, amb qui li veig certs punts de contacte: quan dirigia el festival de Sitges, deambulava per la zona en un Mercedes negre i assistia als saraus propis de l’ocasió amb una actitud afable, però una mica distant, com si tingués el cap en un altre lloc, en un equivalent propi de la llumeta de la casa de Daisy Buchanan als Hamptons.

Ens havíem conegut a la redacció d’'El Noticiero Universal', durant l’última i delirant etapa del cèlebre vespertí barceloní, quan allò era can pixa i rellisca, tots ens donàvem per morts d’un moment a l’altre, el propietari era un espavilat sud-americà i el director vivia en la inòpia. Goas era el crític de cine i jo estava al capdavant de la secció d’espectacles, encara que després em vaig convertir en el primer corresponsal a París sense sou de la premsa espanyola (cosa que vaig descobrir amb dolor quan ja era massa tard: eren els temps anteriors a internet i el control dels calerons no era tan immediat com ara).

Les aparicions de Goas, sempre ben vestit, acabat de dutxar i fent olor de colònia, s’agraïen en aquella quadra del carrer de Lauria on l’únic element lleument polit i que no proferia grolleries per sistema era el poeta Enrique Badosa. Va ser llavors quan vam fer una amistat que dura fins avui i que em va portar dimarts al Phenomena per veure’l presentar Entre dioses y monstruos, un llibre en què Jay reuneix els seus records de molta gent interessant amb qui s’ha trobat, gent com Anthony Perkins, Roger Moore, Christopher Lee, Paul Verhoeven, David Lynch, Richard Lester, Dario Argento, David Cronenberg, Harrison Ford, Sam Raimi, Gerard Depardieu i alguns més.

I Fay Wray, és clar, la protagonista de la pel·lícula que Nacho Cerdá, propietari del Phenomena, ens va projectar després que Goas i Ángel Sala, actual director del festival de Sitges que, segons va dir, li va canviar la vida quan només era un estudiant de Dret a Saragossa, parlessin de les seves coses, que eren també les nostres. Goas va rememorar les seves passejades amb la senyora Wray per la platja de Sant Sebastià i l’estranya sensació de veure King Kong amb la seva protagonista, ja convertida en una dolça velleta, a la butaca del costat. El llibre és ple d’aquests moments, i en cap moment incorre en l’autobombo, cosa que és molt d’agrair: potser quan l’escrivia el pensament també se li escapava cap a l’embarcador de Daisy Buchanan.

Homenatge a Sitges 

De fet, l’acte va ser un homenatge al festival de Sitges en el qual vaig participar molt a gust, després d’haver-lo cobert com a periodista i d’haver format part del jurat (encara recordo com la protagonista de 'L’exorcista', Ellen Burstyn, apartava la mirada de la pantalla cada cop que la violència d’una seqüència li semblava excessiva). Sala va recordar com li va dir a un amic que algun dia ocuparia la butaca de Goas i com l’amic s’ho va prendre de broma, però al final se la va haver d’embeinar. Va ser Goas qui es va entussodir a projectar 'King Kong' en la seva gran nit, i ho va fer en el lloc adequat, perquè si el Phenomena no és el millor cine d’Espanya, 'que baje Dios y lo vea'.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

Segons em va comentar Nacho Cerdá, el negoci no és per tirar coets, però tampoc és una ruïna. L’home s’ha construït el cine dels seus somnis i només li falta quedar-s’hi a viure. Jo, per la meva banda, estic pensant seriosament a traslladar-me a algun apartament de la zona per poder passar les tardes o les nits allà dins. Cerdá va rodar fa anys un llargmetratge i un munt de curts que estaven molt bé, però no se’l veu amb pressa per tornar a la direcció cinematogràfica. A la seva manera, també exerceix de Jay Gatsby a la seva mansió de Long Island. Però encara que viva en una realitat paral·lela, no perd de vista l’oficial, com ho demostren els seus sarcasmes sobre la política cultural de la Generalitat i el seu orgull de no haver sol·licitat cap subvenció a Can Prusés.

Adorable reunió d’excèntrics la de dimarts passat al Phenomena. En caldrien moltes més per animar la nostra letàrgica ciutat.