¿Què tenen en comú Jacint Verdaguer, gran poeta català, capellà i exorcista, Madame Petit, bordell llegendari de Barcelona, on cap vici era impossible, i Santiago Salvador, l’anarquista de les dues bombes del Liceu, la que va esclatar i la que es va quedar adormida sobre el ventre d’una víctima? Anem per feina.
MUHBA
La vidriera de la Casa de la Literatura.
El bordell Madame Petit (més o menys 1889-1956, carrer de l’Arc del Teatre, 6) és el Guadiana del periodisme local, bordell llegendari que ressorgeix ocasionalment perquè la flama de la seva fama, que va traspassar fronteres, va cremar amb tanta brillantor que no s’apaga amb facilitat. D’ell queden extraordinaris retrats bibliogràfics, com el de Paco Villar a Historia y Leyenda del Barrio Chino. Queda, per descomptat, el solar buit on durant 67 anys hi va haver el tràfec sexual.
Es conserven fotos, molt castes en realitat per al que en veritat hi passava. També hi ha les monedes encunyades al bordell amb les quals es pagaven els serveis i que cotitzen a l’alça en el mercat de la numismàtica. Però la resta de material palpable més excitant i bonic de la seva història són unes vidrieres que inesperadament el Museu d’Història de Barcelona (Muhba) va descobrir quan fa pocs anys es va demolir l’edifici.
És un tresor local que, com una arca de l’aliança, dorm des d’aleshores en un magatzem de la Zona Franca, però una de les peces, en una feliç decisió, per fi s’exhibeix en públic. Potser sorprengui el lloc. Ocupa una paret de Vil·la Joana, la finca de Vallvidrera consagrada al record de Mossèn Cinto Verdaguer i, per extensió, Casa de la Literatura de Barcelona.
Vil·la Joana és una finca a cinc minuts de l’estació del Baixador de Vallvidrera, enmig d’un bosc. Allà va morir Verdaguer el 1902. El 10 de juny, aniversari de la seva mort, es preveia inaugurar aquesta subseu del Muhba, però el dia va caure enmig d’una campanya electoral, així que després d’una inversió municipal de cinc milions, l’estrena va passar de puntetes (no es permeten inauguracions oficials en campanya) i, de passada, a penes ningú va saber que ¡Madame Petit ha tornat!, encara que sigui només en forma de vidriera.
El motiu de la seva presència a Vil·la Joana pot semblar forçat, però en realitat no ho és. Segons Joan Bracons, responsable de les col·leccions del Muhba, es pretén amb només tres peces resumir el context històric d’aquells anys. La peça amb menys morbo és un capitell d’un d’aquells palauets que van ser demolits a principis del segle XX per obrir la Via Laietana. Verdaguer, entre sessions d’espiritisme i controvertits exorcismes, va contribuir al renéixer literari del català, i, en certa manera, la transformació que es va planificar posteriorment al Barri Gòtic era la conseqüència natural d’aquella renaixença cultural.
Ciutat de les bombes
Barcelona també era en aquells anys la ciutat de les bombes, i la imatge icònica d’aquella etapa és sens dubte madame Orsini, la bomba que el 1893 no va fer explosió al Liceu, una altra peça fins ara material de magatzem. Perfectament podria estar exposada també al Museu del Disseny, ja que la seva manufactura tenia el seu què. Els artificiers anarquistes van resultar ser mestres del reciclatge. Sostreien de les finques règies de la burgesia catalana les esferes cromades del passamà de les escales i, amb paciència, les reconvertien en bombes.
ALBERT BERTRAN
Notícies relacionadesMoneda de Madame Petit.
Però de les tres peces, la vidriera de Madame Petit és a la que més deu Barcelona. L’etapa de més glòria d’aquell prostíbul compleix ara 100 anys. Va ser durant la primera guerra mundial, perquè Barcelona es va convertir en refugi de famílies adinerades de mig europa i, també, de prostitutes que seguien el rastre dels diners. A Madame Petit es podia accedir a qualsevol vici. Les cròniques de l’època recorden una mare i la seva filla, poloneses totes dues, que satisfeien els masoquistes. Després hi havia els trios, els llits rodons, les fantasies necròfiles, la cabra (per la qual és millor passar de puntetes), les projeccions de cine pornogràfic, l’armari de les disfresses, del qual sembla que agradaven, per sobre de les altres, la de monja i la de capellà. Tot, això sí, molt net. A Madame Petit es va instal·lar, diuen, el primer bidet d’Espanya.
