Anar al contingut

barcelonejant

Quan la joia és un mural de Casas

La botiga Rabat de passeig de Gràcia llueix una coneguda però inèdita obra del modernista

Natàlia Farré

Quan la joia és un mural de Casas

RICARD CUGAT

L’entrada imposa. Doble porta. I algú ben vestit que s’espera a l’altre costat. Però superar la por escènica que suposa entrar a la joieria més gran d’Espanya, i una de les més grans, si no la que més, d’Europa val la pena. Passat el llindar tot és amabilitat. És igual si un hi va a comprar un Vacheron Constantin, n’hi ha de 350.000 euros i si n’hi ha deu ser perquè algú els deu portar, se suposa; que si un hi va a comprar una cosa més assequible, molt més, de dues xifres, posem per cas. Aquí els zeros no esborren els somriures. Ni la invitació, que va inclosa amb l’entrada. ¿Un cafè, una ampolla d’aigua, una copa de xampany? ¿Cava? «A Esteve Rabat li agrada mimar i cuidar la gent», afirmen les persones pròximes a ell. I ho fa. Així que el pressupost és la cosa menys important quan un traspassa la porta. «El negoci el fem amb tot, podem tenir des de detalls molt senzills fins a detalls molt importants, l’objectiu és que la gent pugui disfrutar». Paraula de joier.
  

L'artista va executar

la peça al saló principal

de la Casa Codina,

ara joieria

  També s’hi pot accedir amb la cartera buida i per amor a l’art. Literalment. Vegem-ho. El que s’exhibeix a les vitrines té una condició artística, sens dubte. Però a la botiga hi ha molt més: modernisme per tot i firma de luxe, la de Ramon Casas. No en va la joieria Rabat ocupa, des de fa gairebé un any, la Casa Codina. La mateixa on va viure la germana del pintor i la mateixa que està al costat de la que va ser residència familiar de l’artista. No només això. A l’altre costat, paret amb paret, s’aixeca la Pedrera. De manera que tot a l’edifici, obra d’Antoni Rovira i Rabassa, traspua formes orgàniques i arts decoratives d’abans. Restaurades, restauradíssimes. Per imperatiu legal, el que li dóna la qualitat de finca protegida; i per convicció artística, la que té Rabat. S’ha recuperat tot el que era recuperable: sòls hidràulics, fustes originals i sostres ornamentats. Només s’ha permès una llicència: girar l’escala principal, encara que és l’original, això sí.
   

La pintura ha sigut restaurada amb la resta de la finca, un edifici catalogat

 Amb aquest panorama, un pot passejar-se per la joieria disfrutant d’edifici propi i aliè. De portes cap endins o de finestres cap enfora. Ja que la Pedrera, la part del darrere, la menys coneguda, es veu des de diferents punts de la botiga. ¿La millor vista? La que hi ha des de la terrassa bar. Un fantàstic espai obert als clients i no clients amb reunions per celebrar. «Fins i tot s’ha fet algun fitxatge de futbol», afirma Rabat. Punt. Ni una pista de l’afortunat o el seu equip. Ja se sap que en aquests negocis la discreció és norma. La terrassa ofereix una panoràmica inigualable: l’obra de Gaudí per un costat, i el que va ser domicili de Ramon Casas per un altre. Edifici que al seu dia va acollir Vinçon i que en un futur no gaire llunyà ocuparà Massimo Dutti. I els dos tallers que el pintor va tenir, un a casa seva i un altre a la de la seva germana. Aquest últim amb rellotge de sol inclòs que va funcionar fins que Gaudí va aixecar l’edifici de Barcelona que més turistes concentra a la porta. I va projectar ombra sobre el conjunt.

Regal de casament

Amb tot, el que és millor no és res de tot això. Sinó un mural conegut però inèdit que Casas va pintar al saló principal de la Casa Codina. Va ser un regal per a la seva germana Elisa quan aquesta es va casar. I ella n’és la protagonista. Vestit verd, fons blau i branca a la mà. La pintura al tremp estava en un estat de semiabandonament quan va caure en mans de Rabat. Ara, després de la neteja i la recuperació del color, realitzades per Josep Pascual i Peris, vigila el racó dedicat a Chopard a la joieria. De manera que un pot entrar-hi amb un bon pressupost, dirigir-se al taulell de la firma suïssa i disfrutar de les joies que més llueixen les famoses alhora que observa el mural. O optar per l’opció més fàcil: preguntar directament pel mural.
    

«M’ho demanen, sí, però poc. Deixem passar qualsevol que hi estigui interessat. És més, des d’aquí convidem a venir a qui vulgui veure’l», sosté Rabat. Prenguin nota, val la pena.