O i la seva il·lusió pel cine

Quel títol no confongui. Aquesta O no té res a veure amb la protagonista de la novel·la eròtica per antonomàsia abans de l’aparició de Christian Grey i les seves 50 ombres. Aquí també hi ha passió, sí, però molt confessable. De cine. I és tanta que va començar de jove i segueix en marxa. Quan de petit a Óscar Fernández Orengo li donaven la paga, la invertia veient pel·lícules, així que quan va obtenir el seu primer DNI no va dubtar a firmar: O i la seva il·lusió pel cine.

Ara la seva rúbrica se suposa estàndard però l’anhel pel setè art segueix inalterable. Vegin si no: ja suma 230 directors espanyols retratats en el que és l’arxiu de cineastes del país més extens que existeix. Té tots els grans menys tres: Alejandro Amenábar, Gracia Querejeta i Nacho Vigalondo. Que serveixi aquest text, doncs, com una crida a la generositat de l’esquiu trio per enfrontar-se a la càmera de Fernández Orengo (Sant Sebastià, 1971). Se li resisteixen, sí, però la seva paciència no té res a envejar a la de Job. No desisteix.

Durant 15 anys va perseguir, en va, l’esmunyedís Víctor Erice. La recompensa ha arribat fa poc. I ara la seva fotografia feta al Jardí Botànic de Madrid, on el director d’El espíritu de la colmena llegeix i escriu guions, està penjada al costat de les de 41 col·legues més a la sala d’exposicions de la Filmoteca. 

BLANC I NEGRE PANORÀMIC

En blanc i negre i en format panoràmic com tots els retrats que Fernández Orengo realitza amb la seva Hasselblad X-Pan per al que ell anomena «el projecte de la seva vida». O sigui, el megaarxiu de realitzadors espanyols. Un treball que va començar el 2001 i gairebé per casualitat. Tot just havia fet el cartell d’'El mar' d’Agustí Villaronga i acabava d’estudiar fotografia. Un art al qual va arribar després del seu «rotund fracàs per intentar ser director de cine», afirma. Així que, carregant la càmera, li va demanar un posat al realitzador mallorquí. Va accedir. I ho va fer a la banyera. «La mirada a través de l’aigua em semblava tan inquietant com les seves pel·lícules», justifica Fernández Orengo.

L’espai no és intranscendent. L’entorn ha de significar alguna cosa per al retratat. «Reforça la idea de fotografia documental», apunta l’autor. Molts, com Villaronga, escullen casa seva. Un detall que representa una gran oportunitat per al visitant 'voyeur' de l’exposició. Permet entrar en intimitat aliena. Aquí hi ha uns quants exemples: al saló de Kike Maíllo s’hi veu una prestatgeria dissenyada per ell; Julio Medem, un altre que va posar a prova la perseverança de Fernández Orengo, té una escala impossible a la terrassa; a Rosa Vergés l’envolten modernisme i barrets, i a José Antonio Salgot, llibres i quadros.

De tots, només n’hi ha un que no va poder escollir paisatge: Antonio Banderas. Va venir imposat. Però l’ocasió s’ho mereixia. El malagueny no és fàcil de trobar. I Fernández Orengo no és fàcil d’acovardir. De manera que en una visita llampec de l’ex de Melanie Griffith a la Filmoteca, el fotògraf panoràmic ho tenia tot a punt per esquivar totes les negatives i caçar Banderas in situ. Hi va haver impediments, molts, però la Hasselblad va despertar la curiositat de l’actor-director. El va enxampar, i ara el seu retrat és un dels trofeus de l’exposició. 

RECONEGUTS I OBLIDATS

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

La mostra és la quarta del projecte i exposa només fotografies inèdites, Villaronga al marge. La selecció suma directors reconeguts i també realitzadors oblidats: «M’interessa rescatar la memòria», sosté. Pocs se’n recorden de La Cuadrilla, aquí retratats com Gilbert & George, però el seu 'Justino, un asesino de la tercera edad' va arrasar a la taquilla fa uns anys. I menys glòria queda per a José María Berzosa, gran amic de Buñuel i creador de bons documentals, o per a Ángel García del Val, autor de Cada ver es.

És un 'work in progress'. Fernández Orengo va fotografiant els nous directors: Carlos Marqués-Marcet ja apareix a l’arxiu; i alhora va rescatant els relegats a l’ostracisme: «Calculo que em queden uns 80 que no deuen conèixer ni els crítics però que han fet almenys una pel·lícula», assegura. I és que com diu el seu amic Isaki Lacuesta: «Si ets director de cine i Óscar no t’ha retratat, no existeixes».