La cohabitació difícil

Un veí, un home gran, amb el seu carretó d’anar a comprar i la seva indignació al damunt solcava la Travessera de Gràcia. Indignat: no pas pels bancs, no pas per l’especulació, no pas pels Mossos o les seves càrregues, o pels seus desplegaments de rodatge americà. Indignat pels okupes, perquè ja hi tornaven a ser, perquè una altra vegada bloquejaven el carrer, perquè intuïa, com tothom, que seria un altre llarg dissabte. De manera que, per què no: es va dedicar una bona estona a increpar-los. Que no teniu vergonya. Que amb els meus impostos us van pagar el lloguer. Que ja va estar bé. «Nens mimats», va arribar a dir-los, que a un okupa li deu fer mal.

    Aleshores la travessera ja estava tancada, una considerable multitud ja s’havia congregat al voltant del banc expropiat, els Mossos ja miraven des de la distància: ja s’intuïa que la jornada seria llarga. El forn, just davant del local, travessant el carrer, una altra vegada havia hagut de tancar. Un nou dia de pèrdues. Al costat, al mercat de l’Abaceria, no era entusiasme precisament el que s’hi respirava: «¿Qui ens pagarà el que hem perdut? Estava ple i s’ha buidat de cop», clamava algú de la junta. «N’estem farts, demaneu molts drets, però d’obligacions, ni una», els deia un comerciant. Era dissabte, dia de cues al mercat. Quan a fora no hi ha enrenou.

La defensa del mecànic

Un termòmetre de l’ànim posat a mesurar la temperatura al mercat i els voltants detectaria no poc cansament; dels veïns, sobretot dels comerciants. Van dues setmanes, i el pitjor, ningú diu que no n’hi hagi d’haver una altra. O més. Vés a saber. Als carrers del quilòmetre zero: la Travessera de Gràcia i Mare de Déu dels Desemparats, hi ha bars, perruqueries, carnisseries, fruiteries, botigues de queviures, perfumeries, òptiques… Qui més qui menys, a tots els ha afectat la protesta. La Xula, un bar de tapes situat entre la plaça de la Revolució i el banc expropiat, a uns 10 metres del local, acostuma a estar els dissabtes al matí ple de gent fent-hi el vermut. Ahir no hi havia ningú.

Notícies relacionades

L'efímera 'rekonquista' del 'banc expropiat'

Els okupes asseguren que han tornat a entrar al 'banc expropiat'

    A mesura que passa el temps i s’acumulen les jornades de protesta, de tancament de carrers, de càrregues policials i de tensió, més freqüents són les disputes entre comerciants i okupes. O entre okupes i veïns. O entre okupes i… i algú que passa per allà. Petites friccions. El barri és dens, els carrers són estrets i últimament la cohabitació és complicada. Ahir, un home era culpable d’anar per la vida en un Mercedes. Descapotable, al sol. «¡Que sóc mecànic, que sóc mecànic!». S’ha de defensar l’origen humil. Algú, a prop, es queixava en veu alta per les molèsties, i algú altre li va respondre: «¡La revolució molesta!».

    Els okupes fan defensa de la seva protesta: de la seva resistència i dels seus mètodes per portar-la a terme. La guerra, per descomptat, també és informativa. En un pamflet que repartien entre els curiosos (El Banc Expropiat News) asseguren que els mitjans estan fent «una campanya de criminalització de manual», i que la violència no és només cremar contenidors sinó privar la gent de vivenda, o deixar-la sense feina. I que un, el que vol, ho defensa. «Les més de 100 persones ferides que acumulem fan evident que ens ho prenem seriosament».