Bevent margarites a Casa Cugat

S’acaba d’estrenar el documental de Diego Mas Trelles Sexo, maracas y chihuahuas, sobre les aventures del difunt Xavier Cugat per aquells mons de Déu, i a mi, a l’estil de la magdalena de Proust, m’ha agafat per rememorar les agradables converses que vaig mantenir amb el músic a començament dels anys 80, quan el pobre ja estava amb un peu fora, però encara se les apanyava molt bé per fer-te passar una bona estona amb les seves històries i anècdotes personals.

Diu el director del documental que ens hem oblidat de Cugat, i té raó, però jo afegiria que ja ens havíem oblidat d’ell quan vivia i que, fins i tot en la seva època de més èxit, els espanyols (i especialment els habitants de la seva ciutat natal, Girona) sempre el vam considerar un simpàtic tarambana, amant de la gresca i de les dones esculturals, a qui no calia prendre’s mai gaire seriosament.

Recordo que una de les obsessions dels seus últims anys era que li posessin una placa a la porta de la casa de Girona on va néixer, cosa que no va aconseguir mai i que a l’ajuntament tampoc no li hauria costat tant. Un dia em va comentar: «Crec que aconseguiré una escala i jo mateix em posaré la placa».

Vaig conèixer Xavier Cugat a través d’amics comuns, a Los Angeles, el 1981. La primera trobada va tenir lloc a Casa Cugat, el restaurant mexicà que tenia al bulevard La Cienega (sí, ja sé que es diu «ciénaga», però els gringos són així). L’home estava assegut a l’entrada en una butaca de vímet model Emmanuelle i saludava tothom que hi entrava, que encara que no el coneguessin de res es dirigien a ell amb una familiaritat molt americana. «Hi, Cugie, how’re you doin’?», li preguntaven; i ell, encara que estava bastant fotut i que li sortien pel camal dels pantalons uns cables que mai vaig saber a què estaven connectats, els responia invariablement «wonderful!».

CAPONE, BON PAGADOR

El millor de xerrar amb Cugat –per als cambrers mexicans, Don Javier– era que parlés de personatges mítics com si fossin els veïns dels seus pares a Girona, abans que la família emigrés a Cuba i ell acabés arribant tot sol a Nova York amb 10 anys i hagués de passar més d’una nit dormint en un banc de Central Park.

Parlàvem a estones en castellà i a estones en català, però era en aquest idioma quan els seus comentaris resultaven més insòlitament pròxims. «En Valentino era un home molt trist. I les dones feien amb ell el que volien», et deia rememorant una passejada de tots dos per Hollywood Boulevard a les tantes de la matinada. «Amb el senyor Capone mai vaig tenir problemes per cobrar», resumia la seva relació amb el cèlebre gàngster.

Quan parlava de les seves exdones, el nivell de la conversa baixava una mica, perquè es limitava a reproduir el que ja li havies sentir a dir per la tele en infinitat d’ocasions. Afortunadament, en el cas de Charo Baeza –o «la murciana», com ell en deia–, em va obsequiar amb una novetat de mèrit. 

Com que jo insistia que Julio Iglesias era més famós que la Charo, l’home va abandonar la butaca Emmanuelle i em va portar al carrer –només li va faltar agafar-me per l’orella–, on es va dedicar a parar vianants per preguntar-los per Julio i Charo.

Em va passar la mà per la cara, perquè tots als qui va abordar coneixien la Charo i recordaven el seu mític crit de guerra («¡Cuchi, cuchi!»), mentre que només un quants sabien qui era Julio Iglesias. És una llàstima que Charo no surti a Sexo, maracas y chihuahuas –va exigir 50.000 dòlars per xerrar i no hi havia pressupost–, perquè és un personatge tan admirablement absurd com Cugat.

Que un violinista català triomfi tocant ritmes caribenys té mèrit, però que una guitarrista clàssica murciana acabi a Las Vegas cantant en un anglès macarrònic i compartint escenari amb Dean Martin i Sammy Davis Jr. ja és de traca i mocador. Aprofito l’ocasió per recomanar als devots de les experiències extremes que entrin a YouTube i hi cerquin vídeos de la Charo: dubto que trobin res de més psicotrònic que la seva interpretació de Let’s spend the night together, dels Rolling Stones. Solament la versió de Bowie està a la seva altura.

Notícies relacionades

La disco colombiana més gran de BCN obre amb oposició veïnal

BCN reformarà i tancarà a la nit una polèmica plaça d’Horta

A més a més d’un documental, Xavier Cugat es mereix un llargmetratge de ficció, un biopic com Déu mana, però costaria un ull de la cara i dubto molt que la Generalitat volgués contribuir a finançar-lo. Els excèntrics i els qui van per lliure no són sants de la devoció del Règim, però jo crec que sortiria una comèdia estupenda al voltant d’un prototip sense continuïtat: el gironí sabrosón.

Personatge que es va fabricar, com ell mateix em va dir, quan va veure que com a violinista no seria mai un Sarasate i s’hauria de conformar a ser sempre un instrumentista clàssic correcte. En comptes d’això, es va reinventar al país adequat, al lloc on un es podia canviar el nom i mentir tranquil·lament sobre el seu passat sense que ningú l’hi tingués en compte.