Talaia de l'escena 'queer'

Res és el que sembla. El Palomar no alberga coloms, o almenys no alberga coloms a l’ús. I una festa pot ser, aparentment, això, una festa, però també una pràctica artística i un lloc per generar pensament. Tampoc el Poble-sec era o és tan sec com aparenta, o potser el que caldria és afirmar que va ser un verger fins que la indústria el va deshidratar al segle XIX.

    Tot això ve a tomb perquè en un dels terrats del barri, en aquest colomar, les aus que hi viuen no s’alimenten de gra sinó de pràctiques dissidents amb objectiu de fer visible el que és invisible: els artistes i discursos queer. I perquè una de les seves últimes iniciatives va tenir el seu punt àlgid dies enrere en una sala també del barri, Hiroshima. Va portar per títol Hedonismo crítico i es va presentar com una macrofesta plena de performances. Va ser festa, sí, però també va ser moment seminal del que ara arriba: la reflexió sobre la festa com a territori artístic, conceptual i de política queer, la tercera de les exposicions, en aquest cas inexistent com a tal, del cicle Quan les línies són temps, comissariat per Martí Manen i avalat per l’Espai 13 de la Fundació Miró.

    Hedonismo crítico va ser un moment intens, per dir-ho d’alguna manera, per allà van desfilar multitud de performers, des de la barreja queer, punk, drag i postporno amb so funk de Solange tô aberta fins a la increïble miniexposició de quadros dins d’un orifici humà, com el seu nom indica: Arte 

enANO, de María Perkances. L’organització va anar a càrrec de l’equip d’El Palomar, Mariokissme i R. Marcos Mota, i la posterior reflexió, que no exposició, d’aquest intens moment succeirà, fins al juny, al terrat que habiten, que és més que una sala d’art, és un posicionament polític i un replantejament institucional des del qual es revisa el que és invisible: l’escena queer. 

    «La teoria queer parteix d’una experiència que no és binària, home o dona, i que no és l’ordre a partir del qual s’organitzen l’estat i la societat. La teoria queer diu que hi ha altres experiències, subjectivitats i possibilitats que el capitalisme d’Estat s’encarrega d’aixafar i bloquejar constantment», afirmen les dues promotores. Així, en femení, com parlen elles per la voluntat d’identificar-se amb unes genealogies feministes i per la voluntat d’una desidentificació masculina.

Rates voladores

Plantegen la reivindicació des de l’art, qüestionant i trencant les jerarquies de les pràctiques artístiques. Així que, quan es traspassa la porta d’El Palomar, un no es troba amb una exposició a l’ús, sinó amb un relat oral, pròxim i emocional del que va ser Hedonismo crítico de la mà de dos personatges que un no sap si són artistes, comissàries, directores... I aquesta és una de les gràcies i revolucions d’El Palomar. Per viure’l i saber més sobre el que va passar i la seva reflexió, el que cal és quedar amb elles (vuelanpalomas@gmail.com) i arribar-hi amb la ment molt oberta.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

    Van començar fa tres anys amb l’exposició El més revolucionari avui és ser cast o tenir una vida sexual frustrant i des d’aleshores han sobrevolat la Biennal de Venècia i recuperat figures oblidades, excloses i ocultades del cànon oficial. Ho van fer amb Ismael Smith amb la col·laboració del MNAC, que al novembre li dedicarà una exposició; amb Mario Montez i ara estan amb Alberto Cardín. «Recuperar una memòria marginada és gairebé una justícia històrica», exclamen des d’El Palomar.

    Espai que ignoren si es va dedicar a la columbofília però que elles van batejar així com a metàfora de niu de les pràctiques artístiques fràgils i com a metàfora de la mala reputació dels coloms: «Gairebé unes rates voladores que semblen una plaga, i que són percebudes com una amenaça corrosiva contra el patrimoni cultural i arquitectònic». Són elles, i no són underground sinó overground.