BARCELONEJANT

L'ofici incansable de la llum

L'artista Xavier Moreno ultima una exposició de paisatges urbans hiperrealistes

abertran33221833 barcelona 17 03 2016 xavier moreno prats  pintor h160325164136

abertran33221833 barcelona 17 03 2016 xavier moreno prats pintor h160325164136 / Ida Jansson

3
Es llegeix en minuts
Olga Merino
Olga Merino

Periodista i escriptora

ver +

Si algun dia veuen un paio voltant pel barri a cavall d’una Ducati 900 i fent fotos de tant en tant, no s’a-larmin. Ni és un malfactor ni un detectiu ni el cobrador del frac ni un pirat, sinó l’artista Xavier Moreno Prats (Barcelona, 1968) en plena exploració del que ell anomena «la ruta de la llum».

 «Acostumo a fer-la a la primavera i estiu, amb anticicló, quan la claredat és més intensa. Agafo la moto, dono voltes per Barcelona i quan veig alguna cosa que m’agrada, pum, trec la Canon i la fotografio». Després, torna al mateix lloc per fer una foto idèntica, n’anota les coordenades al quadern i segueix repetint l’operació cada dues hores fins a completar l’arc lumínic del dia. «Ho va dir Monet: ¿Quin és el personatge més important d’un quadro? La llum. Això és el que m’interessa», confessa Xavier Moreno, una de  les obres del qual, el Roure de Puigcerver, forma part de la col·lecció permanent del Museu Europeu d’Art Modern (MEAM).

El pintor treballa en un dels carrerons costeruts del barri del Guinardó, en un estudi bigarrat on ara mateix està culminant la seva pròxima exhibició, una col·lecció de 24 llenços amb paisatges urbans que comprenen des de detalls minúsculs –la torre del rellotge de l’Hospital de Sant Pau, un humil terrat del carrer Riera Alta, al Raval–, fins a panoràmiques espectaculars de la ciutat, com la ratlla del mar vista des de Montjuïc o les tres xemeneies de la tèrmica de Sant Adrià contemplades des del barri del Putxet.

De tan exactes, els seus quadros tenen un punt d’irrealitat, molt en la línia del pintor Antonio López, algunes de les obres del qual, per cert, ara estan exposades al Museu Thyssen–Bornemisza dins la mostra Realistes de Madrid. «¿Antonio López? És el meu gran referent, un déu, però si jo sóc a la Terra, ell ja és a la via làctia. Sap explicar la llum com ningú, tant o millor que els pintors  impressionistes o el mateix Sorolla».

D’aquí les passejades motards per la ciutat, per atrapar allò incopsable. Per descomptat, li encantaria pintar com al segle XIX, amb cavallet i llum natural, però l’assumpte se li complicaria bastant per la mida de les teles –algunes fan gairebé dos metres– i el sobrepreu que suposaria. Així que per a cada quadro que fa Xavier Moreno porta a terme prèviament un «estudi de llum» o, el que és el mateix, al voltant de 60 fotografies captades en diferents moments del dia per comprovar com la minutera canvia els colors en intensitat i to.

Aparador pictòric

Un munt d’imatges, ¿i amb quina es queda? Doncs no sap què contestar, depèn. «Necessito que la llum m’enamori, que tingui un no sé què inexplicable, un misteri de la vida. A vegades em pregunten per què no pinto els carrers de Nova York… Doncs perquè no, perquè necessito haver-los viscut». Determinats racons, però, se li resisteixen i després d’haver-los fotografiat un munt de vegades, res, no hi ha manera que sorgeixi la màgia, la llum de l’embruix. «Em passa amb les vies del tren del carrer Almogàvers, darrere de les torres de Mapfre: no acabo de trobar la llum que m’atrapi, que em fascini».

Notícies relacionades

¿La seva perspectiva favorita? Des de les bateries antiaèries del Carmel, al Turó de la Rovira, on gires sobre el teu eix i tens una excel·lent panoràmica de la ciutat de 360 graus. En realitat, diu, Barcelona és «un aparador pictòric» per la quantitat d’edificis singulars, la làmina del mar, la presència de dues muntanyes i, sobretot, la textura d’una llum meridional, «molt neta i àmplia» malgrat la boina de calitja amb què sol fer-se clar.

Acabada la conversa, el deixo acabant una vista sobre l’Hotel Vela per a l’exposició que inaugurarà el pròxim 3 de maig a la galeria Subex (Mallorca, 253). Pinzellades silencioses al laberint de la seva soledat –«si no donés classes, acabaria tocat de l’ala»– cartografiant la llum secreta de la ciutat.