La sagrada família de les tenebres

L’última visita al costat més salvatge de la Sagrada Família, ara fa només tres mesos, va resultar decebedora. Allò, llavors, era un safari fotogràfic a la recerca de l’estrafolari lleó que havia sigut col·locat per la direcció escultòrica del temple a la façana de la Passió, un felí còmic, vegin, vegin, un rei de la selva amb menys valor que Bert Lahr en el paper de lleó covard a El mag d’Oz. La decepció va ser que aquella pedra esculpida havia sigut retirada just abans del safari, així que ens vam haver de conformar amb una foto, que no és poca cosa.

Que el temple d’Antoni Gaudí té un costat salvatge pot semblar una exageració amb ànim de cridar l’atenció, i no és així, i com a prova toca recordar les peripècies de Rodolfo, el falcó que durant anys va ser amo i senyor de la porció de cel d’aquell sector de la ciutat. Amb la seva presència no tan sols va evitar que els coloms redecoressin amb guano les torres de la basílica més enllà del que és acceptable, sinó que va obrar el miracle que les cotorres volin encara en silenci quan passen per la zona, no sigui que al falcó de torn (Rodolfo ja es va morir, però té un digne substitut) aquell dia li agafin ganes de fer un dinar tropical. El nom, ja que hi som i per si algú està intrigat, l’hi van posar els biòlegs que realitzaven el seu metòdic seguiment i va ser en homenatge a Rodolfo Valentino, perquè sembla que pel niu d’aquell rapinyaire llegendari hi van passar més de mitja dotzena de femelles.

Total, que presentats els antecedents, ja toca aclarir que la nova excursió a la vida silvestre de la Sagrada Família té com a objectiu conèixer el piset que l’Ajuntament de Barcelona ha condicionat a l’hort urbà del barri, no gaire lluny del temple, perquè l’habitin a partir de la primavera que ve, quan tornin a la ciutat, algunes desenes de ratpenats. És una caixa de fusta col·locada a dalt d’un pal, i més aviat tirant a petita, però també ho són els Pipistrellus pipistrellus (aquest és el nom científic de la bèstia en qüestió), tant que, segons explica Marga Parés, biòloga municipal, si es posen d’acord n’hi caben 300 en aquest apartament. El que se n’espera és que amb els mosquits, les arnes i les mosques siguin tan inclements com ho van ser els 300 de Leònides amb les tropes de Xerxes. Aquest hort urbà, en resum, serà unes Termòpiles, i com aquest n’hi ha 17 més a la resta de la ciutat on s’han instal·lat nius similars.

Uns carpantes 

Els ratpenats, explica Parés, estan fets uns carpantes. En una nit es poden cruspir uns 1.000 mosquits per cap. El pla municipal, així, consisteix a dotar la ciutat d’un insecticida natural tan efectiu com innocu, ni més ni menys que aquest exèrcit de les ombres que són els ratpenats i que tan injusta mala fama arrossega per culpa de Bram Stoker. 

De la memorable novel·la epistolar que Stoker va publicar el 1897 es podrien recordar aquí i ara els seus passatges més foscos, que sempre queda bé, però potser és més oportú subratllar la lectura subjacent que ofereix i que sovint es passa per alt. Dràcula és, segons com es miri, una obra que retrata el triomf de la revolució industrial i de la burgesia sobre la vella societat estamental, la victòria de la ciència i el progrés sobre la superxeria. Per això resulta paradoxal que ara els ratpenats s’apuntin com el remei ancestral de Barcelona contra els mosquits, sobretot ara, en temps de mosquits tigre i, pitjor encara, de Zika.

Fumigacions i arquitectes 

Notícies relacionades

Condemna a una advocada per enganyar l’Associació d’Avis del Bon Pastor

Els amos de pisos turístics demanaran indemnitzacions si els treuen la llicència

En aquesta ciutat, com potser recordaran aquells que tenen de cinquanta anys en amunt, es fumigava Collserola en avioneta a principis dels anys 70. Això, que llavors se suposava que era un progrés, va minvar la població d’insectes, però també la de ratpenats. Un desastre. No obstant, tal com explica Sergi García, expert en la matèria i assessor de l’ajuntament en aquesta campanya, hi ha una altra raó de pes perquè Barcelona, amb el temps, hagi vist reduïda gairebé fins a l’extinció la seva població de ratpenats. La culpa, suggereix, és dels arquitectes, tossuts a no deixar ni un amagatall en les seves obres, ja sigui en les de nova planta o fins i tot en les rehabilitacions de velles finques.

En definitiva, que ara tan sols toca esperar i, de tant en tant, amb la llum crepuscular, anar de visita a l’hort urbà del carrer de Padilla a veure si la sagrada família de les tenebres s’ha instal·lat ja en aquesta mena d’Abadia de Carfax municipal. Continuarà...