Anar al contingut

BARCELONEJANT

Cent quilos de Tarantino

Phenomena és l'únic cine d'Espanya que projecta 'Los odiosos ocho' en l'espectacular format Ultra Panavision 70

RAMÓN VENDRELL / BARCELONA

Cent quilos de Tarantino

Llarga cua ahir a dos quarts d’onze del matí al carrer de Sant Antoni Maria Claret, fins a la cantonada com se sol dir, i no davant d’una oficina d’estrangeria o d’afers socials. La fila era per assistir a la primera projecció de Los odiosos ocho al cine Phenomena, l’únic d’Espanya que projecta la nova pel·lícula de Quentin Tarantino en el format en què ha sigut rodada, Ultra Panavision 70. Sessió sense numerar.

Com que no et llegies ni per passar l’estona els que escrivia Chuck Palahniuk per no morir-se de gana, evitarem els manuals tècnics. En tens prou de saber que el cel·luloide de 70 mil·límetres és una espectacular relíquia de les dècades de 1950 i 1960, que Ultra Panavision és el més espectacular dels formats de 70 mil·límetres i que Phenomena és de les comptades sales espanyoles amb l’equip de projecció i de so i amb la pantalla necessaris per exhibir-lo. O gairebé. 

Entertainment One, la distribuïdora de la pel·lícula, es va dirigir a Phenomena perquè ja hi havia passat pel·lícules de 70 mil·límetres. ¿Que podeu? És clar, va respondre Nacho Cerdá, el responsable del cine. «No era del tot cert, però sabia que tenim la psicopatia que requereix l’empresa», explica.

Els faltava l’òptica que necessita el molt punyeter Ultra Panavision 70. Els germans Weinstein, productors de Tarantino, van encarregar fabricar-ne unes quantes per poder estrenar en un grapat de sales dels Estats Units la versió roadshow de Los odiosos ocho. I a Phenomena n’hi va arribar una de sobrant. Però resulta que cada una d’aquestes òptiques és específica per a una distància entre el projector i la pantalla. La que van rebre, casum l’olla, no servia. Van posar en marxa el pla B, que no era cap altre que encomanar una missió arqueològica a l’empresa de subministraments cinematogràfics Kelonik. Bingo. «Van trobar una lent adequada en un magatzem d’algun lloc d’Espanya», diu misteriós Cerdá. De la firma ISCO Schneider. 

El baf dels cavalls

La còpia de Los odiosos ocho en 70 mil·límetres va arribar per DHL. Deu rotllos. Del seu muntatge n’ha sortit un rotllo de cent quilos i set quilòmetres. A Phenomena el cuiden com una tribu primitiva cuidava la seva pedra sagrada. O com la catedral de Sant Joan Baptista de Torí cuida el sant sudari.

Rodar i projectar Los odiosos ocho en 70 mil·límetres no és un capritx hortera i contra natura com les actuacions de grups de rock en escenaris nobles (encara que aquestes tenen com a justificació pràctica l’edat del públic, que ja agraeix la butaca). La descomunal i panoràmica imatge afavoreix una immersió més gran en la pel·lícula. No és el mateix una diligència de cinc metres que una de quinze, el que fa d’ample la pantalla de Phenomena. Del baf que surt dels orificis nasals dels cavalls a la carrera per la neu de Wyoming només en falta notar la calor.

Es tanca el teló i és de dia

Lenta («com la melassa», per aprofitar una comparació del personatge interpretat per Kurt Russell), majestuosa, preciosista i predictible en la mesura que és un concentrat de Tarantino, Los odiosos ocho és un carilló, però quin carilló. 

El públic va aplaudir en el fabulós pla seqüència dels títols de crèdit quan van aparèixer els noms de Quentin Tarantino i d’Ennio Morricone, autor del gruix de la banda sonora. Després del desenllaç d’una escena bestial va arribar la mitja part exclusiva de la versió roadshow, que té algun regalet per als espectadors fidels. Uf de descompressió col·lectiu i es tanca el teló. Sí, Phenomena té teló. Vermell. I va trigar uns segons a obrir-se quan  va començar la segona part. No semblava una qüestió artística.

«Si és de dia», va dir un espectador a la sortida, desorientat com si sortís d’un after. No anava xop d’alcohol, però sí de sang.