El rodó encant de Milans

S’ha de baixar per Avi-nyó i deixar enrere la perruqueria Anthony Llobet, el Delikatessen Venus, la A.M. Boutique, la papereria Regina, la ferreteria Avinyó, el Barcelona Seed Center, Le Fortune, Wasabi, el restaurant La Retama, la botiga de roba La Veintinueve, la botiga de roba Urbana, la botiga de roba Alquimia, deixar tot això enrere i allà on posa BCN Lip girar a l’esquerra, és a dir, ficar-se pel carrer de Milans. El petit carrer de Milans. Si el Gòtic és un laberint, Milans és el tipus de carrer que contribueix amb la seva gràcia sinuosa a fer que ho segueixi sent, una anomalia dins l’anomalia, cent metres o menys de suau revolt per connectar amb Gignàs. Té certament una manera encantadora d’estar, però té una cosa millor, i és la placeta del mateix nom que s’obre a mig recorregut, rodona, diminuta, gairebé un lloc de recolliment, nou metres de diàmetre i, ben mirat, d’estupor: una circumferència es diria que perfecta si la perfecció no fos una utopia. Un d’aquells secrets de Barcelona, si és que tal cosa existeix, i si existeix, cada vegada menys secret. El turisme l’ha descobert i la graciosa placeta de Milans comença –que vingui Déu a socórrer-la– comença, sí: a tenir nom.

Els turistes han convingut que la millor foto de la placeta de Milans és la que es fa de baix cap amunt, mirant al cel, potser perquè és la que retrata de la forma més esplèndida la seva naturalesa circular. Internet n’és ple. De fet, qui no hagi estat mai a la placeta i en busqués imatges a la xarxa no tindria sinó aquesta perspectiva: les vores dels edificis i un disc copat de cel. «Hi ha gent que hi passa caminant, van desprevinguts i de sobte s’adonen que el lloc és rodó, i alcen la vista i flipen», expliquen els germans Harma, Eero i Jussi, finlandesos, cambrers del bar Manchester. El Manchester, la botiga de roba Goldie’s i un discret taller artístic són els tres locals de la placeta de Milans, i els seus habitants habituals coneixen bé l’efecte que produeix entre els visitants, i estan acostumats a veure a través de la finestra un turista apuntant al cel amb la seva càmera, o posant-la a terra i deixant que treballi sola. «Sempre veig gent fent fotos –diu Claudia Blasco, propietèria de la botiga Goldie’s–. Gent tirada a terra, fins i tot. Són turistes que es troben sense saber-ho amb la plaça o que han llegit coses d’ella i vénen a conèixer-la, i cada vegada vénen més grups amb guia».

Dies de bastida

Notícies relacionades

L’Ajuntament de Barcelona creu probable que el Barça jugui a Montjuïc «uns quants mesos més»

Les carreteres catalanes participen en l’entrenament de la IA per a la conducció autònoma

La placeta de Milans és obra de l’arquitecte Francesc Daniel Molina, nascut a Vic el 1812, nomenat arquitecte municipal el 1855 i responsable de la urbanització de la plaça del Duc de Medinaceli i de la plaça Reial. Encara que és recordat sobretot per aquesta última, el seu petit prodigi en el cor del Gòtic  –que va portar a terme el 1853– apareix esmentat en diversos volums d’arquitectura en termes elogiosos, per exemple a la Guía de arquitectura de Barcelona de Roger Casas, que la descriu d’aquesta manera: «Amb una planta octogonal, la placeta intenta crear un espai més extens del que hauria sigut un carrer qualsevol, i d’aquesta manera ampliar la façana de cada vivenda per rebre una entrada més gran de llum solar i ventilació. A més és una manera bastant senzilla d’organitzar aquest carrer, amb un model geomètric en una zona on un carrer de traçats rectes era impossible».

En el món dels més de 15 milions de fotos de Barcelona publicades a Instagram (és la tercera ciutat en aquesta estranya competició), la serena gràcia de Milans rivalitza dignament amb els tòpics de sempre, la Pedrera, el Camp Nou i d’altres. Com a foto, sembla, és massa bona per no fer-la. Aquests dies una bastida s’interposa entre el turista i la imatge immaculada, lliure d’impureses, però això no seria Barcelona si en cada atracció turística no hi hagués de tant en tant una d’aquestes carcasses.