De la branca al plat amb el Tom, un tomàquet de Viladecans
Acompanyem un tomàquet pell de donzella des de la branca fins al plat, en un homenatge a la gran horta de proximitat que és el delta del Llobregat
L’actual delta del Llobregat són 6.000 anys d’acumulació de fèrtils llims, l’horta que tota gran metròpolis voldria tenir just al costat per menjar fresc i sa, productes de més proximitat impossible, però el més comú és que aquesta zona salti a la primera pàgina exclusivament pels edificis que s’hi planten, un outlet a Viladecans o un centre logístic d’Amazon al Prat, per citar exemples recents. Encara que sigui només per nedar contra el corrent informatiu, seguirem la vida d’un tomàquet del Baix Llobregat des de la branca fins al plat, viatge que, cronòmetre en mà, realitza en menys de 12 hores. ¡Que bati aquesta marca Almeria si pot!
El viatge comença a la finca de Josep Farrés (per cert, amb excel·lents vistes sobre l’estat de les obres de l’outlet) i el producte elegit no és un de qualsevol, sinó un tomàquet de Barbastre, de sobrenom pell de donzella, perquè la té molt delicada. El tomàquet, com tothom sap, va ser domesticat pels amerindis prehispànics, que en la seva llengua nativa en deien el fruit amb melic. D’aquí va saltar a Europa, com l’or, en vaixell, però els de Barbastre són especials perquè, quan el 1609 Felip III va ordenar insensatament l’expulsió dels moriscos d’Espanya (que en termes de catàstrofe econòmica s’assembla molt a l’emigració dels joves més talentosos per falta de treball), els veïns d’aquest municipi d’Osca se les van enginyar perquè els membres d’aquella comunitat es quedessin, perquè en el domini de les tècniques agrícoles, que s’havien transmès de pares a fills des que eren musulmans, no tenien rival. D’això tenen gust, doncs, els tomàquets de Barbastre, com el que a primera hora del matí Farrés arrenca d’una branca del seu hivernacle i al qual, com que se li agafa afecte d’estar tantes hores amb ell, se li pot atribuir, ja que hi estem posats, nom. Tom. Així es dirà aquest tomàquet a partir d’ara.
Dolç i carnós
En un mercat com el de la Concepció, els exemplars com el Tom surten a 5,80 euros el quilo. No són barats, és veritat, però sí que són «carnosos i dolços», explica David Sánchez, el propietari de la botiga que només mig dia més tard el despatxarà.
El millor d’aquest preu és com es repartiran els beneficis. Que el delta del Llobregat confronti amb Barcelona permet un petit miracle econòmic inhabitual en l’economia del sector primari. Farrés, el propietari de les terres, el que cultiva els tomàquets, posa personalment a la venda els seus productes a Mercabarna. Sánchez, el minorista, els hi compra directament a ell. Aquí no hi ha intermediaris. De cada 5,80 euros per quilo de tomàquets, una mica més de la meitat són per a l’agricultor i la resta per al venedor. Tipus com el Tom són els que permeten que la gent es guanyi la vida decentment en aquest país.
Per comprendre la diferència en tota la seva magnitud sempre és possible revisitar un vell i graciós vídeo del grup Daft Punk, titulat Revolution 909 i dirigit per Roman Coppola (membre de la saga del famós cineasta, intèrpret d’un parell de papers infantils a El padrí), en què s’exposa com les multinacionals alimentàries tracten els productes comestibles, en aquest cas els tomàquets.
El cas del Tom és una altra cosa. Neix, creix i mor amb dignitat en un plat perquè d’ell visquin dues famílies i alguns assalariats. La balança dels beneficis, això sí, es decanta lleugerament a favor de l’agricultor. No en va és qui més arrisca. De camí a Mercabarna, amb el Tom en una caixa de cartró amb altres il·lustres de Barbastre, Farrés aprofita per aclarir dues o tres coses desconegudes que són estupendes per explicar a la sobretaula aquests dies de festa.
La primera és, com ja deuen haver notat els habituals de la plaça, que això del tomàquet és com els pantalons (pirates, pota d’elefant, de pinces, trencats…), que va a modes. Els raf, per exemple, es van posar literalment en boca de tots fa uns 10 anys, però la seva popularitat està caient, entre altres raons perquè el seu cultiu és molt exigent. És un tomàquet que requereix un cert maltractament. Perquè produeixi uns fruits excel·lents ha de patir, en terres amb una alta salinitat, fet que té com a conseqüència una producció limitada. Total, que el raf ja no és el que era, almenys a províncies, perquè els millors van als comerços de Madrid, encara que a preus del barri de Salamanca, a 15 euros el quilo.
Tomàquets de còmic
Així, pagesos com Farrés se la juguen cada vegada que aposten per una o altra varietat. No és una elecció fàcil. Hi ha més números sobre la taula que en una ruleta, perquè de tomàquets per descobrir n’hi ha fins i tot que semblen de còmic, com l’anomenat blau indi, que realment és d’aquest color i que, si està madur, sucat al pa deixa la llesca de color turquesa. És un tomàquet que passa per ser el recordman mundial d’antioxidants, cosa que potser seria el verdader secret de Dorian Gray. «A les clientes els ho diem. Per cada blau indi que mengin, guanyen cinc minuts de vida», explica Sánchez.
Aquest, en qualsevol cas, Farrés no el té a la seva finca de Viladecans, però sí un de minúscul que permet afirmar que Catalunya és una república independent almenys en la categoria del cherry de pera. L’exclusiva d’aquesta llavor per a Espanya se la va quedar un empresari almerienc, que, quan l’hi va preguntar la companyia subministradora, no va posar cap veto al fet que un agricultor del delta del Llobregat interessat en aquesta varietat tingués la seva pròpia producció. Com que era una finca petita, de menys de cinc hectàrees, va fer una excepció.
El protagonista d’aquesta història, no obstant, és el Tom, a qui en la seva curta vida (dos mesos els passa penjat de la branca, com un semàfor, de verd a vermell) no li ha faltat res. Ha esquivat les malalties no amb química, com abans, sinó gràcies a la domesticació d’una xinxa molt popular en el món de la pagesia, la nesidiocoris, el terror de les plagues, el gran enemic de la mosca blanca i, sobretot, de la pitjor, l’arna perforadora, un nom que ho diu tot.
Notícies relacionadesFins i tot el moment de la concepció del Tom va ser bonic i val la pena que es rememori. «D’això se n’encarreguen els borinots. Cada dos o tres mesos compro una capsa de borinots i…». Un moment, per favor. És clar, Farrés ho explica com si res, com si tothom sabés que per 40 euros es pot comprar al mercat una capsa de borinots perquè s’encarreguin de les tasques de pol·linització, però resulta que així és. I, a més a més, són molt disciplinats. De dia, van de flor en flor. La del tomàquet és groga, de cinc pètals, llargs i seductors. El fotògraf japonès Nobuyoshi Araki, un tipus d’aficions estranyes, tot s’ha de dir, explica: «Les flors són òrgans reproductius, úters en què la nova vida es materialitza i el futur comença». Així que els borinots van de dia de flor en flor, en una bacanal hortícola, però a la nit tots tornen a la capsa. Això explica Farrés just quan toca a la fi el viatge del Tom fins a Mercabarna.
A partir d’aquí, canvi de vehicle i xerrada amb Sánchez, un altre expert en tomàquets, amb qui queda clar que darrere de cada varietat hi ha una lliçó d’història. És precisament aquest venedor de la Concepció el que suggereix, al final, quin sepeli es mereix el Tom. «Amb ceba Fuentes de Ebro, un altre producte fruit dels regadius que van portar els àrabs». Dit i fet. Que descansi en pau.
