Una alternativa popular

Molta música és indie no per convicció, sinó perquè no li queda cap més remei: simplement, li falta el suport promocional i l'exposició mediàtica que la farien destacar entre el sisme submarí d'estímuls diaris

Dimarts, per exemple, a la triple cita del BAM a la plaça dels Àngels, no hi havia només públic jove i fàcilment classificable com a indie disfrutant dels concerts, sinó gent de les generacions i estètiques més diverses. El que es tipifica com a indie no té per què ser difícil, sinó tot al contrari.

Jane Weaver és difícilment resistible. Si els temes de James Bond no s'haguessin decantat tant cap a la pompa, ella en podria cantar un. La seva música és pop psicodèlic, còsmic i cinematogràfic, basat en motius melòdics tan senzills com difícils d'oblidar. La premsa especialitzada i les botigues de discos de culte van deixar pels núvols The silver globe (2014; aquest any ha sigut reeditat amb un segon disc, The amber light), però Weaver encara és un secret ben guardat. I això que en aquest àlbum hi ha cançons tan contagioses com Mission desire i Don't take my soul, fites de dimarts al vespre, en què aquesta antiga membre de Kill Laura i Misty Dixon va seduir sense alçar mai la veu en excés, buscant l'embruix subtil abans que el cop d'efecte.

Com Weaver, Julie Campbell, àlies Lonelady, confia en el poder del bucle: els seus grooves també es basen en beats repetitius i línies de baix obsessives. Campbell ve de Manchester, i es nota en la fredor industrial de la seva música. No estem tan lluny del postpunk a vegades glacial d'una banda clau de la seva ciutat com Joy Division, però aquí el factor pop està més accentuat.

Notícies relacionades

Agonia comercial en mercats de la província de BCN

BCN estrenarà llums de Nadal a la Via Laietana, a Aragó i la Gran Via

Si Sinéad O'Connor hagués sigut algun dia vocalista d'A Certain Ratio, potser hauria sonat com Lonelady, que dimarts es va entestar a convertir la plaça dels Àngels en una enorme pista de ball underground. El seu segon disc, Hinterland (2015), és una mina de hits potencials, entre ells grans moments de la nit com Groove it out (molt ESG) o una Silvering impossible de no ballar. Va fer versions esteses, amb llargues exploracions rítmiques; res de radio edits.

CANÇONS TENSES  I INTRICADES / Va tancar la jornada Solids, el ferotge duo de Mont-real que recorda -volent-ho o sense voler- puntals del noise rock dels anys 90 com Dinosaur Jr., Hüsker Dü, Sonic Youth i altres bandes part del segell SST. Un desplegament de cançons tenses i alhora intricades, amb un imaginatiu treball de guitarra i un bateria realment versàtil. No es va sentir ni una ànima durant l'atmosfèrica i ennuvolada Terminal.