La vida d'un humorista

La primera imatge que conservo de Tom Roca (Bar­celona, 1953, encara que els seus orígens familiars s'han d'anar a buscar a Verdú, Lleida) data de principis dels 70, a la sortida d'un concert (no recordo de qui) i consisteix en un melenut molt alt, jo diria que lleument perjudicat per les drogues i l'alcohol, que se sosté sobre dues noies precioses que li riuen totes les gràcies.

L'hi comento a la terrassa de la rambla de Catalunya on hem quedat per celebrar l'aparició de les seves memòries (Mi puta vida. Unas memorias escritas, dibujadas y filmadas, Editorial Astiberri) i em diu: «És que en aquella època jo vivia en comuna, i per les comunes hi passava molta gent, sobretot dones. Guardo un gran record de l'època hippy. Estava molt bé allò de l'amor lliure i tal. I aquí s'ha escrit molt poc sobre el tema. Per això estic intentant aixecar una sèrie que es titula Cuando éramos hippies. Però també vaig tenir el carnet de la CNT, que consti».

El senyor Roca fa anys que exerceix de creador i productor executiu de sèries de televisió, generalment de caràcter humorístic, encara que també va estar darrere de Balseros, el documental de Carlos Bosch que es va quedar a la porta dels Oscars. Encara que ara llangueix a TV3, on fa la impressió que no se l'aprecia gaire, aquest home va passar per Antena 3, Tele 5, Cuatro i Tele Madrid i va estar darrere de sèries com Todos los hombres sois iguales o Médico de familia (fracàs en el meu intent de fer-li dir alguna maldat sobre Emilio Aragón: Tom el recorda com un tipus encantador). També va estar al principi de TV3, quan sembla que se l'apreciava més, amb els programes de Josep Maria Bachs i moltes altres propostes que no cabrien en aquest article.

Però la imatge del melenut i les hippietes és de quan exercia exclusivament d'humorista gràfic i dirigia la revista Mata Ratos, que li havia passat el mític Conti i que ell va convertir en el primer tebeo underground de l'Espanya de l'època (llavors va arribar per primera vegada al quiosc el gran Max, per exemple). Tom mai es va decantar per la historieta: «En tenia prou amb una imatge i uns textos. L'acudit és la síntesi de la tira còmica. Dibuixar una vinyeta darrere l'altra no anava amb mi».

El perruquí d'Ilario

Després de Mata Ratos, Tom, a mitges amb el seu amic Romeu (van ser inseparables durant anys, fins que la parella es va trencar, segons ell per cansament mutu, en la línia de Bing Crosby i Bob Hope o Dean Martin i Jerry Lewis, encara que és un tema sobre el qual no li agrada estendre's) i amb José Luis Martín va fundar El Jueves, que va publicar la mateixa empresa d'aquest diari que teniu a les mans (o a la pantalla). Tom parla i no calla sobre José Ilario, factòtum del Grup Zeta de l'època i responsable de la majoria de les seves troballes.

Perich m'havia explicat que, quan treballaves amb Ilario, t'adonaves que pintaven bastos quan se li començava a desplomar el perruquí. Si Ilario apareixia per la redacció amb el perruquí penjant de l'orella, era que la revista de torn estava a punt de xapar i tu te n'anaves al carrer. Així ho recorda també Tom, que només té paraules d'admiració i agraïment per a aquest personatge bigger than life i avui passat a l'anonimat.

Jo vaig començar a tractar Tom quan Romeu i ell es van fer càrrec de l'edició espanyola del National Lampoon (Nacional Show), on em van deixar col·laborar. Cosa que van tornar a fer a Histeria, de curta però apassionant existència, sobretot per aquelles reunions de redacció que, francament, tenien molta més gràcia que el producte que arribava als quioscos. Poc després d'aquella experiència frustrada, el nostre home va començar a allunyar-se de l'humor gràfic i a interessar-se per l'audiovisual. «Ara seria incapaç de tornar a l'acudit», comenta, «em temo que ja no sé dibuixar».

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Mi puta vida recorre l'existència vital d'algú que s'ho ha passat molt bé en general i a qui el que més rebenta en aquest món és la mediocritat dels arribistes, potser perquè se n'ha trobat (i se'n segueix trobant) molts. A la portada del llibre, un tipus li diu a un altre: «Vostè és un gilipolles i un mediocre… Arribarà lluny, noi».

Perquè sona bé

A l'interior apareix més d'un ésser menyspreable, però s'imposen els que no ho són: «No em puc queixar d'això. He conegut un munt de gent encantadora». I als 17 eres al festival de l'illa de Wight mentre que jo, als 14, estiuejava amb els meus pares a Canet de Mar, li dic. I has viscut a Nova York, Londres, Madrid, Berlín… I has tingut un munt de nòvies i una filla. I sempre has fet, més o menys, el que has volgut. La teva vida no em sembla gens puta. «Doncs no, la veritat», afirma somrient, «però és un títol que sona bé, ¿oi?».