Curset de cúrling, per si de cas

L'oportunitat de rebre una masterclass de cúrling a Barcelona és com el Halley, que passa només una vegada a la vida, dues si un és Mark Twain. S'ha d'aprofitar, i més si el professor és Víctor Navarro, membre del Barcelona Cúrling Club, equip que, com que no disposa de pista pròpia a la ciutat, competeix habitualment a Puigcerdà, on aquesta disciplina esportiva ha fet arrels, fins al punt que l'alcalde, Albert Piñeira, forma part d'un dels dos clubs de la localitat. Total, que ja triga Xavier Trias, i més si va de debò que es volen celebrar a Barcelona els Jocs d'hivern del 2026. L'edat no és excusa. Navarro no només va ser dilluns passat un excel·lent professor de la vintena de neòfits a qui va donar classe al Palau de Gel del FC Barcelona, sinó que a més a més és home d'una humilitat digna d'aplaudiment. Explica que setmanes enrere el Barcelona Cúrling Club va participar en un torneig a Escòcia, bressol d'aquest esport. «Era a Greenacres, a prop de Glasgow. Ens vam enfrontar a un grup d'àvies. Crec que la més gran superava els 80 anys. Ens van donar una pallissa. Dotze a zero». Com és norma en el cúrling, el vencedor convida després el seu adversari a una ronda al pub. Cal suposar que, com a bones escoceses, fins i tot van guanyar en aquell duel posterior d'aixecament de Cardhu.

Ara bé, si algú espera a partir d'aquí burla i humorada a costa del cúrling, millor que passi a la pàgina següent, perquè aquest, primer, és un dels esports més antics d'Europa (apareix en dues pintures de Pieter Brueghel el Vell del 1545, així que és bastant anterior a aquella data, perquè el pintor flamenc era un paisatgista de la quotidianitat, no un coolhunter, un caçador de tendències avant la lettre), segon perquè té fans que li donen glamur (a George Clooney li agrada més el cúrling que el decaffeinato intenso), i, tercer, perquè té un lluminós futur. De debò. A Sotxi 2014 es va penjar la medalla de bronze de les audiències televisives, només per darrere de l'hoquei sobre gel i del patinatge artístic.

El cúrling s'acostuma a definir com una petanca sobre gel. Bajanades. Ningú en la petanca acaba cap per amunt com una tortuga. La primer missió impossible de Navarro va ser ensenyar als seus alumnes a caminar sobre el gel, no ja sense perdre la dignitat, que es perdia, sinó sense caure de cul. El problema és que un peu va calçat amb una sabatilla hiperlliscant i l'altre no. Consisteix a desplaçar-se com un gondoler. Un peu és la barca i l'altre és el rem. Però això queda molt poètic. Durant aquells preliminars (disculpin que com si això fos el teatre trenqui la quarta paret i em dirigeixi directament al lector) me'n vaig recordar del kakapo, el lloro més maldestre del món, incapaç de volar perquè té les ales atrofiades i perquè acostuma a ser molt gras, i a qui Douglas Adams va definir amb gran gràcia en un dels seus llibres: «El kakapo sembla que no només ha oblidat com volar, sinó que ha oblidat que ha oblidat com volar». A vegades, allà, a Nova Zelanda, els kakapos s'enfilen a un arbre si se senten amenaçats i quan volen baixar baten les seves matusseres aletes. La clatellada acostuma a ser de mil dimonis. Igual com a la pista de gel del Barça.

Fa 60 milions d'anys...

Notícies relacionades

La disco colombiana més gran de BCN obre amb oposició veïnal

BCN reformarà i tancarà a la nit una polèmica plaça d’Horta

Però l'esforç recompensa. El que sigui per llançar una d'aquelles mítiques pedres del cúrling. Fa 60 milions d'anys, a l'oest del que avui és la costa escocesa, de les entranyes de la Terra va emergir una llengua de magma. La velocitat a la qual es va refredar va donar pas a dues composicions de granit, una de verda i una de blava, que només es troben allà, a l'illa Ailsa Craig. Cada 10 anys amarra a la costa un vaixell que carrega les roques que s'han desprès de forma natural. Les voladures estan prohibides. Amb aquell material s'han confeccionat totes les pedres de cúrling del món. I després hi ha l'emoció del joc. Això no es redueix a un paio llançant una pedra i dos escombrant el gel per propiciar un perfecte aquaplaning. Qualificar-ho d'emocionant no és exagerar. Durant els Jocs de Sotxi, el naturalista David Attenborough va ser convidat a retransmetre per televisió un partit de cúrling com si de la vida salvatge es tractés. Ho va brodar. «La femella alfa es prepara per donar les seves ordres a la manada…».

La qüestió és que si Barcelona repeteix com a ciutat olímpica, aquesta vegada d'hivern, el cúrling serà una bomba. És només una humil predicció d'un exalumne de Navarro, però aquí queda escrita. Serà llavors el moment per desenterrar anècdotes i batalletes, com el nexe entre el cúrling i el Titanic. Molts cossos van ser portats a Hallifax, i el lloc més fresc per conservar-los va resultar ser, és clar, la pista de cúrling. Hi haurà temps per parlar d'això. Potser el 2026.