barcelonejant
Dinar amb un devot pastafari
L'Església pastafari no ha aconseguit encara ser inscrita al registre d'entitats religioses del Ministeri de Justícia, però els seus fidels, pocs però dotats d'una sana tossuderia, confien que ho aconseguiran. La cita, un dinar teofàgic, com a continuació quedarà demostrat, és amb Antonio Lobo, malagueny establert a Bar- celona i encarregat a Espanya de tocar les trompetes de Jericó davant les molt burocràtiques muralles del Govern. L'última vegada que van sonar va ser el setembre del 2010 i ho van fer en retirada. Lobo ve amb les quatre pàgines de la resolució amb què el ministeri va rebutjar llavors que el pastafarisme pugui ser una religió de culte reconeguda a Espanya com ja ho és a Polònia i Rússia. El més fàcil és arribar ràpidament a la conclusió que aquest registre oficial d'Esglésies és un club monopolitzat pels tres grans monoteismes i les seves diferents i molt barallades escissions, que no està per a frivolitats, però, caram, resulta que aquesta llista inclou, per exemple, els odinistes, adoradors del déu Odín, pare del superheroi de Marvel Thor.
El pastafarisme requereix una breu presentació. Va néixer el 2005 a Kansas de la mà de Bobby Henderson, un físic estupefacte davant el fet que les autoritats escolars d'aquell estat dels Estats Units ordenessin que les teories del disseny intel·ligent, és a dir, la negació de l'atzar en l'evolució de les espècies (més o menys el que ara pretén el Ministeri d'Educació a Espanya), s'impartissin com a lliçó a classe com a contrapès a les teories de Darwin. Henderson sembla que es va inspirar en aquella coneguda paràbola de la tetera amb què Bertrand Russell va portar a l'absurd l'existència de Déu. Aquell brillant matemàtic i filòsof defensava que entre la Terra i Mart orbita una petita tetera xinesa i reptava a refutar la seva existència de la mateixa manera que els creients repten els científics a demostrar que no hi ha déu.
L'estirabot de Russell va resultar ser una trampa per a ratolins comparada amb el cep per a óssos que va acabar construint Henderson, que va dirigir a les autoritats de Kansas una sol·licitud perquè s'ensenyés també a classe l'existència del Monstre Volador d'Espagueti com a gran faedor de l'univers. Va redactar uns nous evangelis bastant més graciosos («…va dir que es faci la llum, i a la llum l'hi va dir dia, i a la foscor, nit o prime time…») que els que Joseph Smith, profeta fundacional del mormonisme, es va treure del barret el 1820 (bé, ell va explicar que se li va aparèixer Jesucrist en persona), es va inventar un calendari litúrgic (acaben de celebrar la pastua) i fins i tot unes tradicions, com que els regals de reis els porta el pirata Roberts al crit de «com desitgis». Aquesta Bíblia es ven fins i tot a Amazon.
El cas és que els mormons són una religió reconeguda a Espanya i els pastafaris no, ves per on. Fins i tot la bruixeria wicca surt en aquesta llista. Se suposa -explica Lobo amb un bol de fideus japonesos a la taula, tota una eucaristia vist de què va la cosa— que el Ministeri de Justícia considerarà que el pastafarisme és una paròdia de religió com ho són els maradonistes (argentins i napolitans que insisteixen a creure, encara, que Diego és déu), els dudeistes (aquests creuen que el buda modern és el Gran Lebowski) i els Cavallers Jedi, que poca broma amb aquests, perquè al Regne Unit, segons el cens oficial del 2011, eren 176.632.
Un colador per barret
El pastafarisme és més que un acudit. En certa manera és el mirall de les contradiccions dels estats que presumeixen de ser laics i no ho són. Va ser sonat el 2013 el cas del pastafari txec Lukas Novy, que va reclamar el dret a aparèixer amb un colador al cap al seu document d'identitat si les autoritats permetien als fidels d'altres religions aparèixer amb el cap cobert. I ho va aconseguir.
Amb el mateix entusiasme, assegura Lobo, els pastafaris espanyols estan disposats a fer que la seva tallarinesca deïtat sigui reconeguda a Espanya. Ja preparen un segon assalt.
Notícies relacionadesLlançat el repte, només queda desitjar-los sort, pagar el compte i afegir el que els pastafaris diuen al final de cada pregària.
Ramén.
