Quan BCN menjava balena

Quatre treballadores de la factoria de Caneliñas especegen un exemplar el 1981.

Quatre treballadores de la factoria de Caneliñas especegen un exemplar el 1981. / ÀLEX AGUILAR

5
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

El 21 d'octubre de 1954, Juan Alern, concessionari del punt de venda número 343 del mercat de Santa Caterina, va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona que li retirés l'autorització que li havia sigut concedida per vendre carn de balena al seu establiment i se li restituís la llicència de carn de boví que havia tingut abans. Resulta que aquell 1954 va tenir lloc a Barcelona un lamentable succés de dimensions cetàciques, tant que hauria de considerar-se la data en què, abruptament, va caure en desgràcia la breu i avui gairebé oblidada aventura de la carn de balena a les cassoles de la ciutat, amb les seves aletes a la marinera, el llom en fricandó i els cervell adobat amb salsa picant, segons receptes de Teodoro Bardají, en popularitat i influència, el Karlos Arguiñano de la primera meitat del segle XX.

Sí, la carn de balena va ser comuna als mercats de Barcelona fins ben entrats els anys 60, però aquest record sembla que se n'ha anat per l'embornal de l'oblit col·lectiu. Ara ve al cas per una feliç notícia. L'Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona s'acaba de fer càrrec dels fons documentals de l'Institut Municipal de Mercats, cosa que significa que estan a disposició del públic 222 metres lineals de caixes plenes de documents, 1.856 plànols de projectes arquitectònics i 86 llibres de registre, o, dit d'una altra manera, la dieta dels barcelonins entre el 1891 i el 1990, els seus hàbits, la fam, l'abundància, un tresor per a historiadors i novel·listes, qui sap si fins i tot per a buscadors de tresors, ja que potser aquí hi ha, a l'espera que algú trobi la pista adequada, el rastre d'aquella escultura atribuïda a Gaudí que s'erigia al mig del Born, quatre boniques noies de ferro colat amb els pits a l'aire, i que va volar.

Per situar les coses sobre el moment d'enhorabona en què està l'arxiu municipal per aquesta cessió de fons, serveix com a exemple la sol·licitud de Juan Alern de l'octubre del 1954. És només una pàgina entre desenes de milers de documents, però per si sola obre una porta del temps poc explorada, la d'un temps en què als hospitals, a les casernes, als internats i als col·legis majors se servia dissimuladament la balena, camuflada com a mandonguilles o filetejada i coberta de salsa. Això va ser primer. Després va venir el meticulosament planificat i comercialment fracassat projecte perquè la carn d'aquell enorme animal es vengués amb naturalitat als mercats.

Àlex Aguilar, director de l'Institut d'Investigació de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona, és autor d'una obra majúscula sobre els últims 65 anys en què la caça i comercialització de derivats de la balena va ser comuna a Espanya. No hi ha cap altre tractat tan exhaustiu i apassionant com Chimán, la pesca ballenera moderna en la península ibérica. Aquí hi ha la resposta de per què Juan Alern i molts altres paradistes de mercat van voler primer vendre carn de balena i, al cap d'uns anys, van voler esmenar el seu error.

La flota balenera espanyola tenia una llarga tradició. Una altra cosa era la seva capacitat de treure profit d'aquest animal tan enorme. La carn, de fet, en un primer moment, anys 20 i 30, es rebutjava. Faltaven encara tres dècades perquè fessin aparició als molls gallecs emissaris japonesos que s'emportaven el greix com a sashimi, el septe nasal per fer-ne sopa i els plecs ventrals com si fos jabugo, o sigui, la bèstia sencera per a l'olla. Entre un moment i l'altre va tenir lloc l'aventura balenera de Barcelona, gràcies a les enormes influències polítiques de Vicente Tato Cabado, secretari del ministre de Marina, que va ser contractat pel lobby del sector perquè els mercats majoristes comercialitzessin carn de cetaci. Barcelona havia de ser el cap de pont de la distribució a Espanya.

¿QÜESTIÓ DE MÀRQUETING? 

Així va arribar la balena als mercats municipals de la ciutat, no sense abans decantar una curiosa discussió. ¿Els filets de balena eren carn o peix? No era un debat biològic. Tampoc teològic, perquè en cas d'optar per la segona opció, la quaresma hauria sigut més suportable. La discussió era aranzelària. Els impostos sobre la carn eren més elevats que els del peix, però fins i tot així es va optar perquè la balena fos venuda com a carn. Qüestió de màrqueting.

Notícies relacionades

Que aquella, no obstant, no seria una tasca fàcil ja s'havia d'intuir. Herman Melville dedica en la seva enciclopèdica Moby Dick un capítol sencer a «la balena com a plat», i no en surt airós l'animal, «un bou massa gras per tenir bon gust». Però el que va torçar les coses no va ser el paladar local (al Japó encara avui la balena és un plat deliciós) sinó que hi va interferir el món de l'espec­tacle.

JONÁS I MOBY DICK 

Resulta que el 1953 va fer fortuna un empresari que va passejar el cos mig dissecat d'una balena per les ciutats d'Europa. Quan es parla de mig momificat és tal qual. Va batejar la balena com a Jonás. El formol que van injectar al cadàver no era suficient per impedir la seva putrefacció. A França, molt graciosa, la premsa va predir que Jonás acabaria els seus dies com Molière, consumit en escena, recull Aguilar al seu llibre. El cas és que a Espanya un empresari va voler emular aquesta aventura teatral el 1954 amb un rorqual comú de 20 metres i 60 tones, i fins i tot va contractar un arponer perquè relatés els «42 dies d'acarnissada lluita al mar» que van precedir la seva captura. Moby Dick (així van batejar el xou) va passar dues vegades per Barcelona. Es va exposar prop de l'estàtua de Colom, primer a l'estiu, després per Nadal. Potser ha sigut l'espectacle més pestilent de la història de Barcelona. Juan Alern va decidir tornar al menys audaç sector de la carn de boví. Així consta a l'Arxiu Municipal Contemporani.