Un problema d'espai

El turisme és diferent en cada ciutat, en cada costa, en cada muntanya. Hi ha, però, algunes curioses constants, elements que són presents en la major part dels espais. Una d'elles és la relació entre els residents i els visitants, una relació que fou descrita precoçment per Doxey als anys 70. Doxey explica que turistes i residents passen inevitablement per quatre fases, que són l'eufòria, l'apatia, la irritació i l'antagonisme. Com una mena de fat inexorable, els espais turístics acaben odiant el turisme que inicialment admiraven.

Quan la relació entre residents i turistes es tensa, és difícil encertar el problema i, per tant, dissenyar les estratègies més adients per resoldre la tensió. Hom diu, per exemple, que Barcelona té molts turistes. En realitat, només tres de cada cent persones que hi ha a la ciutat un dia qualsevol són turistes, i els altres 97 no. D'altres, atorguen als turistes en la seva globalitat l'incivisme que practiquen uns quants i equiparen els comiats de solters amb els congressistes del WMC. La major part de les crítiques se centren en el baix poder adquisitiu, però les estadístiques mostren pautes de despesa comunes a les ciutats europees. El focus veïnal s'enlluerna en els pisos turístics, però és difícil pensar que el tancament d'habitatges il·legals faci canviar com un mitjó el pols turístic de Barcelona. Totes aquestes crítiques tenen un punt de raó, però crec que cap identifica el nus gordià del model.

El principal problema de la ciutat és l'extrema concentració dels allotjaments, dels serveis turístics, dels nodes i dels fluxos turístics en una petita quadrícula urbana, entre el Raval, el Barri Gòtic, el passeig de Gràcia i, amb menys intensitat, el barri de Sant Pere. Tota la pressió turística s'ha centrat en un espai molt petit, incapaç de fer compatible la vida ciutadana i l'allau turística. És l'extrema concentració la que crea problemes de convivència, la que expulsa els residents per la forta competència de les rendes turístiques i, el més important, la que substituteix el barri complex per un inadequat monoconreu.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

És cert que s'ha de combatre l'incivisme, que s'ha de regular l'oferta d'allotjament, sancionar els pisos no registrats, redistribuir el trànsit de busos o plantejar-se la capacitat màxima d'acollida de la ciutat. Però el que és més urgent és generar una estratègia d'atracció de l'activitat turística cap a nous espais de la ciutat: posar en valor nous nodes, potenciar l'allotjament en àrees perifèriques, crear una imatge de la ciutat basada en els seus barris, potenciar els turistes recurrents (menys interessats pels espais clàssics) i estimular la sortida de turistes cap a espais fora de Barcelona. El que és més important és passar d'una dinàmica centrípeta, on totes les activitats turístiques tenen lloc al centre, a una estratègia centrífuga.

Convé recordar que la ciutat de Barcelona és un inèdit cas d'èxit. Un inesperat nouvingut a un club selecte, on París, Londres, Nova York, Singapur o Roma ocupaven l'imaginari universal de la ciutat global. I la seva situació és fràgil, inestable. Amb l'emergència de les ciutats asiàtiques i la competència europea, Barcelona pot recuperar el vell anonimat. Avui Barcelona és una ciutat mundial, que atreu congressos, festivals, fires, estudiants, empreses o turistes. El principal repte de la ciutat és fer compatible la seva vocació universal amb el manteniment de la diversitat cultural i social dels seus barris. La vella dialèctica global / local.