Lluna i Lleó, carrers promesa

Els carrers de la Lluna i el Lleó són carrers promesa. Per Nadal, va obrir una llibreria gràfica. La va seguir, ocupant el mateix local, però amb entrada diferent, una botiga de discos de vinil. A l'estiu, va aixecar la persiana una sastreria per a mascotes urbanes.  Els amos, l'Edgard i la Maite, s'havien conegut en mercats d'artesans i van apostar per un barri, diu l'Edgard, «ple de tallers d'artesans» per obrir Caninetto.

Li pregunto si amb la crisi és una opció viable i, gairebé fastiguejat, em dóna tota una explicació sobre la importància de les mascotes en la societat urbana. «A Itàlia, hi ha més gossos que nens menors de 15 anys», diu. El Facebook, l'àlbum postmodern dels perrijos, li dóna tota la raó. 

Els carrers del Lleó i la Lluna són portes del darrere de Barcelona. Qui hi arriba ho fa per diverses raons: sortint d'un barri amb lloguers més cars o buscant l'ombra de carrers que estan de moda, Joaquín Costa, Peu de la Creu o Ferlandina.

M'ho explica Nico Rodríguez, de la llibreria gràfica Fatbottom, al carrer de la Lluna. Fins Nadal era al Poble-sec: davant la falta de comerç de proximitat d'aquell barri, van reobrir el local en un carrer de lloguers assequibles, un carrer promesa, un carrer que li permet fer una cosa que els agrada malgrat que la normativa barcelonina no els ho posi fàcil, diu el Nico.

Gairebé sense voler volent, el local s'està especialitzant en autoedició encara que també té galeria i, ben aviat, apostarà per la impressió. El Nico explica que van voler obrir xarcuteria i llibreria gràfica, però que la burocràcia no permetia aquesta combinació. «Aquí tenen una idea pervertida del que és Europa. A València, a Madrid, al País Basc és més fàcil», explica. Amable, em fa fer una volta pel local laberíntic. Parlem de «buscar solucions», de seguir apostant, de no anar-se'n i de lloguers: Joaquín Costa, prohibitiu.

A Joaquín Costa, i a tot el centre, les botigues obren i tanquen sense que els fulls del calendari avancin una temporada. Només es mantenen els kebabs i els badulakes.

La cooperativa d'artistes i editorial d'obra gràfica Tinta Invisible fa 17 anys que és al carrer del Lleó: hi van arribar quan al carrer s'hi podia aparcar, era més brut, quan els joves del barri morien de sobredosi als portals. Durant anys, una banda de lladregots actuava al mateix carrer, unes cantonades més avall. Els lladregots van desaparèixer. Van arribar els especialitzats en l'estirada exprés de matinada. També van desaparèixer: se'n van anar al Regne Unit. Sempre havien volgut anar-se'n; Barcelona era una ciutat de pas cap al nord.

Notícies relacionades

La Masia dels enginyers

La F1 potencia l’ocupació hotelera i la facturació dels restaurants

Ara al carrer del Lleó hi ha moltíssima roba penjada. Els diumenges fa olor de detergent d'oferta. Encara hi ha baixos que són vivendes. Al carrer s'arregla la vida en pijama. A l'estiu, hi ha gent que surt en calçotets a prendre la fresca. Martí Guinovart m'explica que Tinta Invisible va ser fusteria i forn. Ara és una miscel·lània de la tecnologia del segle XXI i l'artesania del Renaixement: un Apple al costat d'una Krause. Ells hi van arribar sortint del Born quan al barri de  Santa Maria del Mar arribaven les sabateries i tancaven les botigues de llavors. Encara no s'havia escrit L'església del Mar. Demà inauguren exposició:  Tot muda de color al so de la flauta, de Josep M. Mestres Quadreny.

Als carrers promesa es teixeix en silenci la creativitat veïnal; la que no és a les banderoles dels grans carrers de Barcelona.