Keith Haring torna al carrer

Al  Pollo Rico del carrer de Sant Pau, Raúl Gil no es podia creure que aquella foto que un home li va fer fa 25 anys hagués estat exposada ahir mateix a la plaça de Joan Coromines. Els altres cambrers deixaven la clientela esperant i s'acostaven a la foto: «Aquest és l'Antonín, un dels germans Al Capone, el Fernando i el Miguelín», exclamava un.

El 27 de febrer de 1989, la canalla que anava per la plaça de Salvador Seguí, jugant amb una pilota vella, s'ho va passar pipa: un home «que no era espanyol» va posar un radiocasset a tota pastilla amb música house a terra, els va regalar unes xapes, va treure un pinzell i va pintar el que seria un mural de 30 metres en el contrafort d'un edifici, sobre una pintada vella que deia: «La Cris estima el Pep».

El mural era vermell, enorme: figures fugint, altres matant una serp i les més grans -que representaven la societat- tapant-se els ulls, les orelles, la boca per no sentir ni veure ni parlar de la sida.

Era un retrat fidel de finals dels vuitanta. L'habitació del Raúl quedava just sobre el cap de la serp. La finestra de la cuina, sobre el condó de la cua. Keith Haring, l'artista que quan va fer aquell mural ja era una icona de l'art urbà, va ser per a aquella canalla una atracció que va durar cinc hores.

El Raúl recorda que algú els va fer fotos. Era Ferran Pujol, que recordava ahir a la plaça de Joan Coromines, davant d'una reproducció d'aquell grafit, que es va assabentar que Haring estava pintant per les notícies. El Ferran acabava de saber que era portador del virus. Va baixar amb la càmera al Xino i, en aquella ciutat, on ningú s'atrevia a dir la paraula sida, hi havia un artista que ho estava escrivint en unes grans lletres vermelles. «Tots junts podem parar la sida», va escriure Haring en un extrem del mural.

El barri sempre guarda la memòria de tot el que hi passa. Aquell mural era al costat de la botiga del murcià. Pipes i cacauets. D'aquell mural, em diuen a la merceria de Robadors, se'n recorden més per les fotos que «feien els turistes» que pel que va significar per als veïns. Hi va ser fins al 1992, quan l'edifici va desaparèixer sota les piquetes olímpiques. L'ajuntament el va calcar i va guardar les mostres al Macba. «¿Se'n recorda, mami?», pregunta el propietari de la merceria a una dona. La mami se'l mira: sí i no. Dels nens sí: «Aquest és Raúl». «¿Quan el van pintar?», em pregunta. «El 1989».

La senyora m'explica històries de macarres, de sexe, de sífilis, del mal negre (com en deien de la sida al barri), de capellans morts en aquells llits, de trets. «Aquest noi també em sona». «És l'artista», li comento jo.

Notícies relacionades

Tancarà durant un any el passadís que connecta l'L1 i l'L5 a plaça de Sants

Inquietud veïnal per un local de Gràcia buit fa 13 anys que va estar ocupat: «No el llogaré si no em paguen 13.000 euros»

L'obra de Haring, repartida per carrers, metros i galeries del món, és una crítica al consum artificial. Al barri del Raval, entre pintades sense sentit, apareix i desapareix l'art urbà. Al carrer de l'Aurora, a prop d'on va pintar Haring, les parets parlen del que passa el 2014: immigrants corrent amb paquets, la repressió, la protesta social. A Barcelona, l'ordenança municipal del civisme prohibeix fer grafits.

Ahir, a la plaça de Joan Coromines s'inaugurava una reproducció del mural. És la quarta vegada que aquesta obra es veu a peu de carrer. Dimecres a la nit, abans de la inauguració oficial, en el marc del Raval Cultural, diversos homes que dormen a prop se'l miraven i el comentaven. Ahir un col·legi passava per davant i els nens preguntaven què era aquella serp. El mestre els parlava de la sida.