Anar al contingut

Projecte sociològic i romàntic a Sarrià-Sant Gervasi

Retrat de mida natural

Un músic polifacètic fotografia a casa seva gairebé totes les famílies del recòndit barri de Mas Sauró

El projecte és un 'striptease' sociològic d'una zona de Barcelona d'apassionants històries oblidades

CARLES COLS
BARCELONA

Una de les famílies que conformen el barri de Mas Sauró / ÀLEX LLOVET / Mas Sauró, Les Planes

A Àlex Llovet, el Professor Manso del grup musical The Pinker Tones, li queda només mig pas per arribar al cim d'un projecte que és una delícia d'explicar. Va decidir que volia fotografiar casa per casa totes les famílies que comparteixen amb ell el seu barri, Mas Sauró, un dels racons menys coneguts de Barcelona malgrat que, en aquest vessant de Collserola, en el passat hi van tenir lloc tot d'històries extraordinàries que dissortadament i incomprensiblement amb prou feines s'han no-vel·lat. Això augmenta, segons com es miri, el valor d'aquesta aventura que ara pretén publicar Llovet gràcies a una campanya de micromecenatge a través de  Verkami. Deixarà en herència per a la ciutat un mapa humà inèdit als arxius cartogràfics locals, una instantània de mida  natural d'un barri del qual els records més antics, i això és una llàstima, són cada dia més borrosos.

Mas Sauró és només un dels cinc barris de les Planes. Són tot just 160 cases. No n'hi ha dues d'iguals. N'hi ha que porten la firma d'un bon arquitecte, n'hi ha de vençudes pel pas del temps i Llovet assegura que hi ha fins i tot qui viu en una tenda tipi, com les dels indis americans. Al final, va decidir que les fotos fossin 140, com els caràcters d'un tuit, com si el barri decidís donar-se a conèixer al món a través de twitter. El títol seria en principi algun joc de paraules amb aquesta xarxa social com a ganxo, però al final ha optat per un Benvolgut veí, (amb coma inclosa), que en veritat hi fa justícia. A Mas Sauró, igual que a la resta de barris de les Planes, la gent coneix el seu veí de seguida, però difícilment el que viu un parell de solars més enllà. No hi ha un ascensor on coincidir i saludar-se. Allò és un pandemònium urbanístic. D'aquí ve que al llibre que està ultimant Llovet serà gairebé la primera vegada que es veuran tots cara a cara. Com a experiment, és ben curiós.

La suma de totes les fotos ofereix un mosaic heterogeni difícil de trobar en altres parts de la ciutat. Queden poques famílies de la primera generació de treballadors que a principis del segle XX s'hi van instal·lar per calçar les vies del ferrocarril. Són molts, en canvi, els hereus de l'autoconstrucció dels anys 60. Algunes d'aquelles cases van ser després reformades amb gust exquisit. Altres, el millor o l'únic que tenen són les vistes. No a totes les famílies els ha anat igual en la vida, i menys ara amb la crisi. Per a ocasions així s'acostuma a dir, de forma massa gastada, que és un barri extremadament eclèctic. És el que té no estar a la Barcelona de la plana, i això que fa 100 anys semblava que allà canviaria el món.

La història de les Planes de Bar-celona probablement va canviar de curs el 7 de maig de 1915, quan un submarí de la Marina Imperial d'Alemanya va enfonsar el transatlàntic RMS Lusitania davant de les costes d'Irlanda. A bord hi anava Frederick Stark Pearson, pioner nord-americà de la indústria de la producció elèctrica, que pretenia unir Barcelona i París en tren i que va imaginar un barri residencial d'estil anglès a la vora de la que seria una de les primeres estacions de pas, Les Planes. Si algú ho podia fer era Pearson. Era el fundador de la companyia Barcelona Traction, Light and Power, que va arribar a ser líder en producció elèctrica a Europa a principis de segle. El Lusitania es va enfonsar i el tren no va arribar a París, però el tram inicial sí que es va fer realitat, recorda Xavier Moret, autor d'un llibre sobre aquell audaç enginyer a qui Barcelona va acabar dedicant-li una avinguda a les Corts només cinc dies després de la seva tràgica mort.

LA GUERRA DEL FRANCÈS / Durant les obres de construcció del ferrocarril van aparèixer sota terra armes de la guerra contra el Francès. Segons sembla les tropes napoleòniques hi van patir una emboscada molt termopiliana. És una d'aquelles aventures encara no novel·lades d'aquest lloc. Com ho és també que, el 1917, va arribar fins a les Planes el rei Alfons XIII per inaugurar l'Elèctric, primer hotel de la ciutat que va utilitzar l'electricitat a tots els seus serveis. El Borbó va menjar senglar de Collserola per dinar, senyal que llavors, com ara una altra vegada, el porc salvatge era el rei del sotabosc litoral.

I una història més que ha caigut en l'oblit és que a les Planes s'hi va estar a punt d'edificar el parc d'atraccions que finalment es va aixecar al cim de la muntanya del Tibidabo, ja que en aquells barris avui tranquils i fora de pas s'hi va inaugurar el 1908 un trenet que va ser tota una sensació, el Mina Grott, que a través d'un túnel d'1,4 quilòmetres portava els viatgers fins a l'embassament de Vallvidrera.

Records i més records, però gairebé oblidats. Aquesta és potser la principal riquesa que aporta Benvolgut veí, una iniciativa entusiasta i personal que ja li hauria anat bé a Barcelona que es portés a terme just abans que la piqueta i la modernitat  canviessin la cara a altres barris, ja sigui el Raval o el Poblenou.

S'ha de reconèixer, en qualsevol cas, que no és un treball fàcil. És una feina que requereix molta paciència. En el cas de Llovet, un any amb una càmera Hasselblad dels anys 50 i un trípode a l'espatlla. Res de tecnologia digital. Gra i no pixel. Pel·lícula de laboratori.

«La càmera era l'excusa perfecta per trencar el gel i iniciar una conversa. El procés de carregar la pel·lícula al xassís, situar el trípode, enquadrar i mesurar la llum és bastant lent, així que vaig tenir temps en cada cas per impregnar-me del lloc, d'observar les dinàmiques entre els membres de la família... A ells, mentrestant, els quedava molt clar que per a mi aquella foto tenia molta importància, que ells formarien part d'un projecte especial». És la recepta que va fer servir Llovet. No és estrany, doncs, que a The Pinker Tones ell sigui el Professor Manso i no el seu company de banda, Míster Furia.

SEMPRE LLUM NATURAL / D'una en una, cada foto és una història. Algun protagonista ha mort. Alguna parella ha trencat. És la vida. El que queda és una imatge sempre amb llum natural, una cosa molt Vermeer, una reivindicació de la fotografia com a tècnica, art i canal de comunicació. Darrere de cada sessió, Llovet demanava als protagonistes una frase de no més de 140 espais que acompanyés les fotos al llibre. Si la campanya a través de Verkami té l'efecte esperat, els exemplars sortiran d'impremta d'aquí dos mesos. Al juny la sala Pere Pruna de Barcelona exposarà una selecció d'imatges d'aquest projecte dins del Docfield de fotografia documental de la ciutat.

Helmut Newton deia que el primer record que atresorava de la seva infantesa era el cos seminu de la seva mainadera que, davant d'un mirall, es vestia per sortir de festa. Segons com, Newton va repetir aquella fotografia, tot i que reinterpretada, una vegada i una altra al llarg de la seva vida. És el que té la mirada del fotògraf.

Experiments com el de Llovet amb els seus veïns no són inusuals i, com el porto, pugen de valor amb el pas del temps. Susan Meiselas, fotògrafa de guerra per a Magnum, va retratar en una ocasió tots els veïns de la seva escala del número 44 d'Irving Street, a Cambridge, Massachusetts. El també nord-americà Peter Menzel va portar a terme una expedició al voltant del món per entrar a les cases de famílies de totes les cultures i fotografiar-les al menjador, amb tot el rebost exposat sobre la taula, en una mena de striptease gastronòmic de gran valor sociològic. Però per a striptease, la col·lecció de treballs d'Ellen von Unwerth, que com a exmodel professional reconvertida a fotògrafa de fama aconsegueix un grau d'obscena intimitat amb les dones que retrata, de manera que arriba a latituds de temperatura tropical a les quals ni tan sols va arribar Newton.

Això de Mas Sauró, en resum, pot semblar un simple esbargiment, un exercici d'estil. Seria un error apreciar-ho així. Mai se sap, amb una mica de sort és l'embrió d'un projecte més gran que li aniria molt bé a una ciutat, Barcelona, que canvia a una velocitat de vertigen. A veure si algú més s'hi anima.