Anar al contingut

Preservació del llegat artístic i cultural

La piqueta respecta l'últim rastre del Festival de Cine de Barcelona

El marbre de la rambla de Catalunya, tret per les obres, evoca un certamen de qualitat que va punxar

El 'Manifest de BCN' que van firmar fa 25 anys cineastes de renom es restaurarà i es recol·locarà

CARLES COLS
BARCELONA

Les obres per reasfaltar el passeig de vianants de la rambla de Catalunya han estat a punt d'esborrar la que segurament sigui l'última empremta física del Festival de Cine de Barcelona, una experiència de vida curta però intensa amb què la ciutat va pretendre a finals dels anys 80 tractar de tu a tu Cannes, Sant Sebastià i Berlín, tres capitals indiscutibles del setè art a Europa. El festival va morir als quatre anys. Va ser un condol molt sentit perquè la criatura apuntava maneres. Al paviment de la rambla de Catalunya ha sobreviscut durant un quart de segle una prova d'això. Era una placa en record del que va ser batejat com el Manifest de Barcelona, un text subscrit per uns 500 cineastes de fama internacional (Fellini, Scorsese, Allen, Bertolucci, Bogdanovich...) en contra de la manipulació de les pel·lícules (acoloriment, canvi de format per passar-les per televisió...) tan en voga en aquells anys. Aquella peça circular de marbre avui no hi és. La tan barcelonina tradició de desdibuixar el seu passat en nom de la modernitat feia témer el pitjor. L'ajuntament i l'àrea d'Hàbitat Urbà del tinent d'alcalde Antoni Vives asseguren que no hi ha marge per al suspens. «Es restaurarà i tornarà al seu lloc», diu una portaveu municipal.

Aquell va ser un festival fallit, però no va ser un festival qualsevol. Quim Casas, llavors subdirector del certamen, recorda que va ser atrevit i innovador: «Va ser el primer a premiar en metàl·lic els directors guanyadors». Es concedien premis en ecus, antecessors dels actuals euros. Alguns directors van finançar així part dels seus següents projectes. Això ja era renovador. Però el que potser resulta més destacable era la seva incansable voluntat de sorprendre, fruit probablement del fet que llavors, abans de la celebració dels Jocs Olímpics, Barcelona era l'aneguet lleig dels destins turístics del món. La ciutat no tenia cap glamur i la direcció del festival es va proposar crear-lo, ni que flos de forma tan efímera com la de la breu vida d'un decorat de cine.

L'avinguda de Maria Cristina es va convertir en un autocine. La Ciutadella va ser teatralitzada per projectar la versió muda d'El pirata negro de manera que el públic sentís el fragor de la batalla. La rambla de Catalunya havia de ser el passeig de les estrelles, amb mans d'artistes marcades a terra, com manen els cànons.

I després hi havia els deliciosos detalls de promoció a peu de carrer. El Festival de Cine de Barcelona era insòlit perquè entre bastidors hi havia gairebé més arquitectes que cineastes. Els gestos cinematogràfics amb què els barcelonins podien trobar-se al girar una cantonada portaven el segell de Gae Aulenti, Dani Freixas, Oscar Tusquets, Oriol Bohigas, Frank Gehry i Beth Galí, entre altres arquitectes. I sonat va ser el seminari dels anys de la caça de bruixes als EUA, que va comptar amb un represaliat, Jules Dassin, i un delator, Edward Dmytryk.

QUATRE ANYS / En certa manera, Barcelona donava inequívocs senyals que si algú mirava podia ser capaç de sorprendre el món, com després es va confirmar amb les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs, però el festival va ser víctima involuntària de la indiferència que llavors causava la ciutat a escala internacional. Va morir als quatre anys, però, almenys una vegada de forma sonada va cridar l'atenció de la premsa estrangera. Va ser amb motiu precisament d'aquesta placa que ha estat a punt de desaparèixer.

La segona meitat dels 80 (el festival va arrencar el 1987 i va desaparèixer el 1990) va ser estranya per al setè art. Es va inventar la tècnica d'acoloriment de pel·lícules en blanc i negre, es va descobrir amb horror que el cel·luloide no era etern i es va assistir al trist espectacle de reenquadrar els films per a la televisió, una autèntica mutilació artística. A la Pedrera, llavors buida de turistes, es va firmar un manifest de denúncia d'aquestes tres amenaces, al qual es van adherir directors de tot el món enviant telegrames de suport.

AMENACES / El cert és que aquestes tres amenaces semblen avui conjurades. La placa a la rambla de Cata-lunya podria considerar-se així innecessària. En realitat, la importància de la seva presència és una altra. Álex Brown, la mà que està darrere de la web Vestigis de Barcelona, una mena de mapa de les empremtes del que un dia va ser aquesta ciutat i ja no és, subratlla la necessitat de preservar aquests retalls del passat. «El contrari seria tan absurd com esborrar de la façana de Sant Felip Neri els senyals de les bombes de l'aviació italiana a la guerra civil», coincideix Brown.

L'ajuntament, en resum, ha fet aquesta vegada el que no sempre fa. Salvar la placa i restaurar-la. A mitjans d'octubre va fer un altre pas en el mateix sentit, encara més gran. Va salvar el bar Marsella del carrer de Sant Pau, amenaçat per la piqueta. En aquest cas, el va comprar.

A vegades, no obstant, passa el  contrari. Fa menys d'un mes, l'arquitecte Xavier Monteys va publicar a El País una reflexió sobre el que ell considera una absurda urbanització de l'entorn del nou Born Centre Cultural. S'ha esborrat del paviment tot senyal de l'antic traçat dels carrers, de les seves voreres i llambordes. Tot al contrari del que es fa amb una milionària inversió dins de l'antic mercat del Born. Així és Barcelona.

0 Comentaris
cargando