Esbufecs davant la Casa Batlló

Van veure els esglaons i es van aturar en sec. Ell va deixar anar un esbufec. Hi ha 17 esglaons. Ni tan sols la certesa d'estar als peus de la Casa Batlló els va fer somriure una mica. L'home va agafar el cotxet del nen pel davant. La seva dona el va sostenir pel darrere i, entre tots dos, el van aixecar. Són danesos i acabaven de baixar a l'estació de metro de Passeig de Gràcia per veure la Casa Batlló.

Fins al vestíbul hi havien arribat amb l'ascensor, després havien pujat quatre esglaons més aviat petits -fins aquí cap esbufec-, però al girar a l'esquerra per sortir al carrer la cosa s'havia posat costeruda: havien vist l'escala i dues dones baixant amb grans maletes i grunyint. Jo les havia seguit des de l'andana i era observadora de pedra de la barrera que tenien al davant.

Havien esbufegat. A mitja escala, s'havien topat amb nou alemanyes en fila que carregaven nou maletotes i dues senyores franceses amb maletes de mida low cost. Entre el carret i el tràfec de maletes l'escala s'havia empetitit i la Casa Batlló havia desaparegut, tant per als que haurien d'haver-la vist en contrapicat -il·luminada és una imatge preciosa- como per als que la deixaven enrere.

Els que pujaven carregats i els que baixaven carregats esbufegaven sonorament. A les senyores franceses i a les noies alemanyes encara els quedaven els quatre esglaons que donaven al passadís, entrar al metro i, per fi, arribar al vestíbul.

Grafiter malànima

Allà les franceses buscaven on era la línia groga i acabaven per preguntar-me a mi, que tampoc veia el senyal. Decidien anar cap a l'andana per les escales. No havien vist el senyal de l'ascensor i baixaven, tornem-hi, carregades. Ja a l'andana les alemanyes bufaven. Ahir al metro hi feia calor. Els preguntava pel viatge de l'aeroport a la ciutat. Acabaven d'arribar a Barcelona: tren des de l'aeroport fins a l'estació de Passeig de Gràcia. Després, un camí incert perquè algun grafiter malànima ha tapat els senyals de metro i tren i només queda la línia groga a terra i la línia de turistes que van i vénen. I després els esglaons per baixar, una altra vegada, a una altra estació.

Notícies relacionades

Badalona tindrà un pla local per afrontar la crisi de l’habitatge durant els pròxims sis anys

La Sindicatura demana retirar una multa d’aparcament a un home en cadira de rodes a qui la targeta va caure dins del cotxe

Seia a l'andana i, al davant, veia fins a tres turistes que baixaven del metro i que tampoc veien que, des de l'andana al vestíbul, hi ha ascensors. Passava igual a l'andana on jo era. De nou, els turistes esbufegaven. Preguntava al propietari d'un dels bars que hi ha sota terra si hi ha queixes, i l'home em deia que el problema són les persones que van en cadira de rodes: «A la gent que va en cadira de rodes jo li dic que torni al metro i baixi a Diagonal».

La de la Casa Batlló, en realitat, és l'única entrada que queda oberta per entrar al metro en aquesta zona d'obres i pas continuat de gent. Davant de l'edifici, el caos és part de la vida de la cantonada: els japonesos immortalitzen la casa utilitzant fins i tot trípode; hi ha a qui li agafa la síndrome de Stendhal i s'atura en sec, hi ha la cua de les entrades, i hi ha els esbufecs sonors dels que carreguen maletes. Els danesos feien fotos de l'edifici de Gaudí. Les obres, que estaven projectades fins al setembre, s'acabaran, segons els últims informes, a finals d'any: hi haurà quatre ascensors i escales mecàniques. De moment, com sempre, únicament hi ha la solidaritat dels ciutadans.