Un 'Hatari!' a cada cap

Més de 712.000 nens catalans de 3 a 11 anys i (atenció aprensius, que ara vénen les picors) milions de polls van començar al mes de setembre el curs escolar. Cada any es parla, i molt, a les escoles dels pediculus humanus, el nom científic de la bèstia. Els acompanyen llegendes infundades i, si s'investiga una mica sobre aquests éssers, innecessaris, ja que la realitat -podem parlar dels seus hàbits alimentaris i de la seva vida sexual, sense anar més lluny- és més sorprenent que la ficció. És, a més a més, una plaga creixent. Es calcula que als països desenvolupats un 20% dels escolars al llarg del curs són portadors de polls.

Les mares, i alguns pares també, van del tot perduts. ¿Què s'hi pot fer? L'última tendència a Barcelona són els centres especialitzats en la desparasitació de les testes dels afectats. La visita a un d'aquests locals, Happy Heads, és un al·lucinant viatge cap al món microscòpic. Les lliçons són moltes i variades.

Primer, alguns aclariments inicials. Els polls ni volen ni salten. És a dir, ni tenen ales ni unes cuixes com les de les puces. Així que aborden els caps com els pirates els vaixells de mercaderies en alta mar, buc contra buc. Són paràsits incapaços de sobreviure més de 24 o 48 hores lluny de la confortable escalfor d'un humà, de manera que colonitzen nous caps quan el d'una criatura entra en contacte físic amb el d'una altra criatura. I això passa preferentment entre les nenes. El futbol no convida al contagi. Els patrons de joc femenins, sembla que sí. «Un 65% dels nostres clients són nenes. La resta, nens». Això expliquen Emma i Eli Bryan, dues germanes irlandeses establertes a Barcelona, propietàries de Happy Heads, que tenen com a targeta de presentació el fet d'haver après tot el possible sobre el seu minúscul enemic al millor centre d'investigació del món sobre aquesta matèria, a Florida. El dirigeix Kate Shepherd, una mena de Jane Godall dels polls, la qual, malgrat conviure 20 anys amb aquest insecte ftiràpter no ha format mai part de la seva dieta. Els polls, com és ben sabut, són xucladors de sang. En canvi, la de Shepherd no l'han tastat mai.

Dues dècades d'investigació es resumeixen en una conclusió. Les solucions químiques o farmacològiques no són tan eficaces com el mètode més primitiu: la caça i captura. «Necessitem una hora i mitja per explorar i netejar a fons un cap», expliquen les germanes Bryan. És una lluita molt similar a la que es porta a terme en moltes llars cada setmana sota la llum de la làmpara més potent de la casa, però amb més paciència i, això sí, unes potents lupes que ageganten la visió del cap del nen a les dimensions d'una enorme síndria. Amb un aspirador especial es fa una primera repassada al pacient. Així cauen els polls despistats. La resta és un tot un Hatari! En temps de pau pasturen habitualment per la nuca i darrere de les orelles, però si se senten amenaçats s'enfilen cap a latituds superiors, fugen per salvar la pell, ja que els hi va la vida. Això, en qualsevol cas, val per als polls adults.

Tot un altre problema són els ous. Són punyeterament petits. Aquest és el verdader problema, que la vida sexual del poll, que en té i no és envejable, fa que si la neteja no és absoluta el problema es reproduirà en menys de dues setmanes i multiplicat per molt.

La qüestió, exposada d'una manera ben crua, és més o menys així. El cap dels nens és el restaurant dels polls, però també el seu catre. Vaja, que s'hi fan aparellaments.

Hi sol haver més femelles que mascles, la qual cosa pot induir a pensar equivocadament que els mascles són uns afortunats. Doncs no. En realitat els convé més ser uns seductors impenitents o portaran una vida monacal, ja que les femelles copulen una sola vegada a la vida per fer totes les postes d'ous que vindran després, que no són poques. Ponen uns vuit ous per dia, que eclosionen al cap d'uns nou dies. Una nimfa triga nou dies més a ser adulta i, per tant, a ser fèrtil. Per entendre la magnitud del problema, només cal plantejar que cada femella tindrà milers de néts en menys d'un mes. Per això és una plaga. I, no obstant, el problema no preocupa les autoritats sanitàries com sí que preocupa els pares de les víctimes. ¿Per què? Probablement perquè és una paràsit que no transmet malalties. Si fos així, tindria mitja OMS perseguint-los. I no és el cas.

És per aquest motiu que no ha d'estranyar que molts dels coneixements que es tenen sobre aquests incòmodes inquilins de l'àtic provinguin dels estudis que ha portat a terme la voluntariosa senyora Shepherd.

Per exemple: sense arribar a ser-ne immunes, els afroamericans dels Estats Units són menys propensos als polls que els caucàsics. El motiu és que el disseny de les sis potes de l'insecte és perfecte per agafar-se amb una força inaudita als cabells estirats, i en canvi no ho pot fer en els cabells molt arrissats.

Els polls s'han adaptat al seu hàbitat, l'home, però no de la mateixa manera en totes les races. Ho han fet com a mínim des de fa 6.000 anys. Se sap perquè s'han trobat restes de paràsits en algunes mòmies egípcies, i segons les germanes Bryan tot sembla indicar que al llarg del segle XX han experimentat encara mutacions que els han fet resistents a alguns tractaments químics.

Notícies relacionades

Una fallada elèctrica causa retards i interrupcions a les línies R3, R4 i R7 de Rodalies

La Guàrdia Urbana de Barcelona enxampa dos conductors a 118 i 120 km/h per la Meridiana

Amb tot, els polls són imperfectes. Sense que encara se'n sàpiguen gaire les causes, la seva vida és una ruleta russa si decideixen canviar de cap. «Si la seva nova víctima té un RH sanguini diferent, l'habitual és que es morin», expliquen a Happy Heads. Segurament deu ser una mort horrorosa, però, la veritat és que no fan cap pena.

En resum, torna el col·legi i tornen els polls. I el curs tot just acaba de començar. Arribaran les colònies escolars i les festes de pijames... «Vam entrar en aquest camp per buscar una sortida laboral. Ara ja ni ni tan sols descartem créixer i tenir diversos establiments». És la guerra.