Anar al contingut

A peu de carrer

Males olors, rates i mosquits

Catalina Gayà

En aquest anar A peu de carrer hi ha dues façanes de les quals el transeünt ja ha perdut la memòria històrica, una és la del carrer de la Princesa, 21, que a més està tapada per lones, i l'altra, la del carrer de Sant Pau amb Reina Amàlia, que apareix com a esquelet. L'ajuntament em va informar que al carrer de Sant Pau «s'està intentant reactivar l'obra». De Princesa, només es deia que la façana és patrimonial.

Abans de l'estiu, l'última notícia que tenia d'aquest solar de Princesa va ser una carta d'un lector que, el 23 de juny del 2011, denunciava l'aigua entollada que es queda al solar quan plou i, en conseqüència, l'aparició de mosquits i males olors. Acompanyava la carta una foto amb un gran bassal verd. «Han passat quatre anys des que una caixa d'estalvis va iniciar la construcció de la Fundació Subirachs. Ja fa un any que estan paralitzades», s'hi llegia.

La caixa en qüestió era Caixa Penedès i el procés d'adquisició perquè aquell espai es convertís en l'Espai Subirachs, que albergaria 400 obres de l'escultor i seria també centre cultural, estava a punt de complir una dècada el 2011.

Fa poc més de dos mesos, el 15 de juliol, vaig llegir que la Fundació Especial Pinnae, hereva de l'Obra Social de Caixa Penedès, posarà a la venda aquell solar. Aquest és el final d'un projecte cultural posposat fa més d'una dècada. El solar de carrer de la Princesa té una doble mirada, per davant i per darrere. Per darrere, des del carrer de Boquer, dimarts seguia igual que com l'havia descrit el lector que va enviar la foto de denúncia. Per davant, és una rampa i unes lones verdes que tapen el passat. A la tanca hi ha dues pintades, una ja és part del traçat urbanístic mediterrani: «No a l'especulació». L'altra situa aquest edifici en el 23.

Una veïna em recordava que aquell solar va ser església, que hauria d'haver estat l'espai de Josep Maria Subirachs i em preguntava si havia vist l'aigua entollada. Li deia que no i ella m'advertia que hi ha mosquits, igual que el lector, i rates.

Busco a l'hemeroteca i llegeixo que Josep Maria Huertas, el gener del 2002, publicava que el Bisbat de Barcelona havia venut l'església de Sant Cugat del Rec, tancada al culte, a Caixa Penedès per crear un centre destinat a divulgar l'obra de Subirachs. Huertas explicava que aquella església va substituir, el 1944, un temple del segle XVII que va ser incendiat els primers dies de la guerra civil. És el que és ara la plaça de Sant Cugat. A la foto del diari es veuen els barrots verds i les creus. Qui va escriure el peu de foto opinava: «La poca atractiva façana».

Finestres tapiades

Segueixo a l'hemeroteca i llegeixo que, el 2005, l'edifici va ser ocupat. El 2009 s'informava de les dificultats de les obres -el sòl és una esponja-, però aquell mateix any s'anunciava, al Palau de la Música, que la data d'inauguració seria el 2011. El projecte: 4.000 metres quadrats de cultura i una part d'aquests, l'Espai Subirachs. Després, van venir les rates i els mosquits que hi segueixen el 2013.

Li pregunto a un comerciant del carrer de la Princesa si sap què era l'edifici. «Sempre ha estat així». Una noia que es fuma un cigarro al carrer de Boquer augura que era una fusteria perquè es llegeix, en una altra pintada, que no s'admet fusta. La porta de l'Espai Subirachs havia de ser un laberint desafiant la lluna. Ara no es veu la porta i les finestres estan tapiades.

0 Comentaris
cargando