Un mercat comercial

La fira de Bellcaire, en la seva anterior ubicació a la plaça de les Glòries, no era el lloc en què un esperava trobar-s'hi Luis Bassat, malgrat que aquest famós publicista fos, una dada que es desconeix, un assidu dels vells encants. La seva presència ahir als passadissos dels nous encants no cridava l'atenció. I és així, relacionant unes coses amb les altres, com emergeixen les diferències entre l'abans i el després, deixant de banda el sostre de marejadors miralls i les vistes aèries dels dos Poblenous, el modern del DHub i la torre Agbar i el del solar ple de furgonetes i rulots de recollida de ferralla. El soc més heterogeni de Barcelona estrenava ahir la seva nova ubicació. Poques conclusions es poden treure de les primeres 12 hores d'obertura, tot i que sí que es van manifestar alguns detalls: els venedors no estan d'acord de tancar a les vuit del vespre, l'entorn és un caramel per als turistes i l'essència del regateig, els crits d'«¡A l'euro, a l'euro!» i les tertúlies empetiteixen per la majestuositat d'un entorn que ha costat 57 milions d'euros i un disgust de tres mesos  d'espera per culpa de les goteres.

Els encants no fan olor de nou. No és per culpa del retard a l'hora de tallar la cinta, sinó per l'absència de parets i el tipus de producte ja veterà que adorna la majoria de les petites parades perfectament col·locades en fileres i rampes. Tant compàs d'espera ha tingut un efecte crida vertiginós, amb un ple absolut fins a l'hora de dinar. Els passadissos anaven plens de curiosos, però no de compradors; de turistes amb càmera de fotos, però no amb diners que els cremessin a les mans. La zona de restaurants, sis estilosos xiringuitos que la lògica ubicaria abans al Born que als Encants, no donaven l'abast. Tampoc l'aparcament, car com pocs.

El nou mercat a l'aire lliure guanya una visió zenital insòlita fins ahir, amb diferents altures que permeten contemplar la zona més autèntica del soc, la de la bulliciosa venda directament a terra, sense que ningú se senti un 'souvenir' observat. També són noves unes grades de pedra on qualsevol podria asseure-s'hi  fins a l'hora de sopar sense avorrir-se.

'NO' A L'HORARI DE GALERIES / És precisament la jornada de treball el que més recel genera entre els encantistes. Pilar Borja exposa les seves llampants teles de la parada 416 a la 420, i és de les que opinen que aquest lloc, on la seva família fa 40 anys que treballa, «mereix i necessita uns horaris de mercat i no de galeria comercial». A l'antiga ubicació, a l'altre costat de les Glòries, els camions de recollida entraven a les cinc de la tarda, però tothom solia abaixar la persiana cap a les quatre. Ara estan obligats a mantenir el somriure i el servei fins a les vuit del vespre, que voldrà dir 12 hores treballant, encara que això no és el que més els molesta. «Molts ja tenien la vida muntada per estar amb els nens quan surten de l'escola, però el més preocupant és que estem convençuts que a la tarda això serà un desert. Tenim estatuts de centre comercial», es queixava. També podrien optar per tancar abans, però això els comportaria una sanció, i al quart 'warning', multa de 1.500 euros. I si la infracció és greu, a la tercera, adéu parada.

La seva mare, Pilar Montforte, seguia la conversa des del racó, asseguda en una cadira. «A les set de la tarda ja no vindrà ni un gat. Abans sí que era vida. I trèiem uns bons dinerets. Ara mira tot això... Això ja no és un mercat de carrer». Pilar filla explicava que ja s'estan recollint firmes perquè es modifiqui l'horari, però serà el pas dels mesos el que acabi determinant si prolongar el temps d'obertura ha estat bona idea o error de planificació.

Notícies relacionades

Nutella fa 62 anys amb una edició limitada de pots inspirats en les comunitats autònomes: aquest és el de Catalunya

La compra d’habitatge nou va augmentar gairebé un 30% a l’àrea de Barcelona el passat 2025

UN MERCAT AMIC / Miguel Niubó contemplava el pas del tramvia des de la terrassa del bar La Palmera. Aquest jubilat de 70 anys fa quatre dècades que volta pels encants. Era comercial d'una empresa alemanya de construcció, així que se li suposa capacitat de regateig. És un romàntic de les relacions humanes, i per això li agrada la fira de Bellcaire, «perquè aquí les persones es posen a parlar entre elles sense que es coneguin de res». Assegurava que en aquests passadissos es poden trobar «coses molt bones, no només rampoines», i considerava que aquest mercat «és molt més que comprar i vendre». «És regatejar, buscar petites joies, crear proximitat, trobar objectes curiosos».

Ahir molts buscaven el seu venedor de referència. Avui ja el deuen haver ubicat, i el suflé de la febre encantista començarà a baixar. Es començaran a polir coses, com la vidriera que pararà el vent a la zona de bars. Després vindrà l'hivern, que serà dur perquè el mercat queda elevat i exposat a vents freds que de regatejar no hi entenen.