Quan la vida és un pastís

Hi ha una llarga tradició de pastisseria a la nostra ciutat. Però encara no existeix un pastisset o una cosa així que rebi el nom de la ciutat. Hi ha lioneses, que se suposa que són de Lió; hi ha Selva Negra dels boscos del sud d'Alemanya; i hi ha catànies de la ciutat siciliana; i el bisbalenc de la Bisbal; elsfilipinos, de les llunyanes illes, i les napolitanes, naturalment de Nàpols. Però en el mosaic d'icones barcelonines que aquest diari està impulsant des de fa setmanes falta una mica de pasta dolça que porti el nom de Barce-

lona.

Perquè a Barcelona hi ha molt bones pastisseries, però s'han limitat als tortells de la classe mitjana dominical. El que importa és un dolç d'entretemps, que serveixi tant per a l'esmorzar com per al feliç repòs del berenar adult. D'això no n'hi ha. I s'ha d'anar a furgar en la imaginació dels obradors.Christian Escribàés potser un dels pastissers que poden fer més per trobar la fórmula definitiva de la Barcelona dolça. M'acosto a una de les seves pastisseries, la que està situada a Gran Via cantonada Villarroel. A les parets hi ha les fites més importants de la dinastiaEscribà. Presidint el saló hi ha emmarcat l'uniforme d'Antonio Escribà,que tant va fer per portar el sentit de la Barcelona Olímpica a l'espectacle íntim del gust i la tex­tura. A les taules de casaEscribàseuen parroquians de tota la vida i també petits grups familiars orientals que se senten extasiats davant els productes que sorgeixen dels taulells. La pastisseria era un acte pecaminós i avui és un petit signe extern de la humilitat del gust. Per les mans deChristian Escribàhan passat els U-2, guitarres de xocolata, Cobis deMariscali Bullis deFerran Adrià.Tot el que es mou pot ser immortalitzat en xocolata. I els pastissos nupcials solen ser més eterns que els nuvis.

Notícies relacionades

Una desena de veïns donen una pallissa a un lladre quan robava una noia a Badalona

Carrers de Sants contracten seguretat per les destrosses

En una paret del saló d'Escribàuna magnífica seqüència ens ofereix el moment en què un home bufa una espelma en un pastís davant dels altres comensals. En quatre grans fotografies es veu com el pastís de l'espelma esclata i va cobrint de nata, merenga i fruites els perplexos assistents. Això és el pastís: una mínima narració del que ens succeeix basada en la il·lusió, el ritual, la sorpresa i la necessitat mútua de llepar-nos i de tornar una altra vegada a les nostres tasques. Les pastisseries de Barcelona són avui el més semblant a les parròquies de l'Església. Hi ha fidels que no es ­mouen de la seva comunitat i hi van disposats a sentir l'eucaristia dels dies festius. PeròEscribàha fet possible que la rebosteria sigui un art en si mateix. Ni un complement últim ni tampoc una petita contribució calòrica. Per les mans d'Escribàsurt l'art, l'espectacle i unes dosis d'optimisme que valen més que el pastís que es porta a la taula.

Només els focs artificials i els pastissos aconsegueixen que la gent s'emocioni amb crits d'«¡Oooooh!» davant el que no s'espera. El pastís d'Escribà, quan arriba a la vora de la taula de la festa, ha d'estar amagat com els grans tresors de la Humanitat. I només al descobrir-lo les veus callen i un estrany somriure de nen acaba convertint la sala més bar­roca en un pati d'escola. M'agradaria treballar en aquell lloc on les matèries penetren a les mans dels que les treballen i les formes aconsegueixen treure l'alegria d'entre el magma de la nostàlgia. El millor pastís no és aquell que ens hem menjat, sinó aquell que algun dia vam veure i no tornarem a veure mai més. Més o menys com els capvespres d'estiu o els amors salvatges i fugissers.