Commemoració zoològica
El que queda del Floquet
Una altra de les últimes imatges del goril·la presa per la biòloga Teresa Abelló. /
La pregunta és simple. Sense trampes. ¿Què en queda del Floquet passats 10 anys de la seva defunció? Sí, el Zoo de Barcelona és un referent internacional en la cria de goril·les en captivitat, però la pregunta era una altra. ¿Què en queda exactament del Floquet?, doncs el sidral que es va muntar durant la seva agonia, mort per eutanàsia i posterior enterrament al costat d'una llavor d'un arbre africà (el destí del qual mereix finalment ser revelat) va impedir llavors explicar amb serenitat que del goril·la blanc de Barcelona en queda alguna cosa més que la part espiritual. El Museu de Zoologia guarda en una caixa, encara que no muntat, l'esquelet complet (no es va incinerar, en contra del que s'havia predicat). També emmagatzema fragments de pell. El Zoo de Barcelona conserva mostres de sang, extretes al gran simi encara en vida. No queda esperma del goril·la, atès que l'últim intent d'electroejaculació a què es va intentar sotmetre'l el 1996 no va poder ser completat, però sí que es van retallar el 2003, allà a la sala de veterinària del parc, després del decés, fragments de l'epidídim, per dir-ho en termes poc científics, la part més apreciada dels testicles de l'animal. Finalment, al Banc de Teixits Animals de la Universitat Autònoma de Barcelona hi conserven com a peces més valuoses talls del cervell. Això és el que en queda.
Barcelona celebrarà el mes de novembre vinent els primers 10 anys d'absència d'aquella estranya icona de la ciutat, ja que no és habitual adoptar com a símbol d'una urbs un animal evidentment malalt, que va veure morir a trets la seva mare i que va passar la seva infància creient que era un humà. Fins i tot se'n va anar de vacances a Menorca quan era una criatura. Al novembre, el Zoo de Barcelona prepara una commemoració amb una festassa, amb escultura dedicada a la bèstia i tot. Serà llavors el moment de repassar el que va ser la seva vida i com va ser d'important per al zoo la seva arribada, ja que més enllà de la venda d'entrades va conduir l'equip de primatòlegs del parc a l'excel·lència professional en la seva disciplina. Ara, pocs mesos abans de la pompa i els discursos, no és sobrer desenredar la troca que aquell 2003 va estar a punt d'estavellar Barcelona en els penya-segats del disbarat científic. Afortunadament no va ser així. Però per poc.
Recapitulem. El 23 de novembre del 2003, Jesús Fernández, veterinari, i Maria Teresa Abelló, biòloga, van coincidir en el diagnòstic. El deteriorament del goril·la havia passat el llindar que deixa enrere la simple vellesa i entra de ple en la decrepitud, el dolor i la indignitat. Era obvi que patia. Aquell animalàs que el 2001 pesava 146 quilos havia baixat de pes fins als 116 quilos en només dos anys. Un càncer li lacerava el costat del pectoral dret. Era un bon pacient. Cada matí acostava el pit als barrots perquè poguessin netejar-li la ferida. Se li obria sovint, cosa que era un desagradable contratemps perquè el seu pèl era blanc. Però el 23 de novembre estava realment malament. Postrat. Abelló li va fer unes últimes fotos per reforçar el seu convenciment que calia prendre una decisió immediatament. En una d'aquelles fotografies, inèdites des d'aleshores, el Floquet mira de reüll a la càmera. Val la pena observar-la bé. La mirada d'un goril·la comú sol ser molt cabrona. De cara espanten perquè els seus ulls són d'un negre inquietant. Però el Floquet, pel seu albinisme, tenia una mirada molt clara. En aquella última foto feia llàstima.
PER LA PORTA DEL DARRERE / Llavors, aquell dia es va demostrar que el zoo estava preparat per gestionar la mort de l'animal, però que hi havia una interferència externa inesperada, la seva gran popularitat. Les setmanes prèvies, els nens de la ciutat li havien dedicat centenars de dibuixos perquè es veia venir el final i les visites s'havien multiplicat. El Floquet ja no era un animal, era un ciutadà il·lustre. Així, les instruccions van ser molt precises. La injecció letal se li havia d'administrar de matinada. Va ser a les cinc. Encara no despuntava el sol. I hi va haver una segona ordre. Els empleats del zoo implicats en l'operació havien de sortir del recinte per una porta lateral, per evitar la premsa. 10 anys més tard ja es pot explicar. Qui sap, potser es temia des dels despatxos de l'ajuntament que el cadàver del goril·la l'endemà fos portada d'algun diari com un Che Guevara víctima de les pulsions malaltes dels científics.
«Aquell va ser una mal any per als científics. De sobte érem éssers a mig camí entre Victor Frankenstein i Josef Mengele». Això ho recorda ara Jordi Serrallonga, que el 2003, com a director del laboratori Homínid, es va trobar de sobte convertit en portaveu dels que consideraven un disbarat incinerar íntegrament el Floquet per un sobrevingut atac institucional de respectar el goril·la com si fos un sant. L'opinió de Serrallonga mereixia ser escoltada perquè és un home que de tant viure a prop dels primats ha adoptat (va trigar a adonar-se'n, l'hi van fer veure els seus amics) la manera simiesca de rascar-se la barbeta.
Anys abans, Jordi Sabater Pi,paredel Floquet, ja va haver de retractar-se entre grollers insults d'haver proposat que, un cop mort, el Floquet de Neu fos dissecat. A mitjans del 2003 es va reproduir una versió semblant d'aquella polèmica. S'acostava una incineració amb una mínima recollida de mostres. Finalment no va ser així, però per aquest motiu pocs saben que l'esquelet d'aquell insòlit goril·la dorm en una caixa al Museu de Zoologia de la Ciutadella.
Notícies relacionades¿És coherent aquest destí, de la fama al calaix? Des del punt de vista merament científic, sí. Però fa pensar molt que un dels fills del Floquet, Urko, el més majestuós goril·la d'esquena platejada que ha viscut a Barcelona, també va morir aquell 2003 i sense controvèrsies va ser dissecat. És més, va quedar tan bonic després de la taxidèrmia que passats 10 anys té una agenda plena de viatges. Acaba de tornar d'Avinyó i d'Ais de Provença.
Queda un últim detall per revelar. Les restes del Floquet que es va considerar innecessari conservar van ser discretament incinerades. El 25 d'abril del 2004 es va organitzar al Zoo de Barcelona un homenatge pòstum al goril·la albí. Les cendres van ser enterrades amb una llavor en un parterre del recinte. Diuen que va ser un acte molt emotiu. Passades unes setmanes, va brotar una tija. Un jardiner la va confondre amb una mala herba. Adéu.
