«¿On és el 'Guernica'?»

Davant de les cues permanents a l'entrada del Museu Picasso, dues dones venen vanos que recorden poc o gens el geni malagueny, però alleugen la calor, cosa que és d'agrair. Toros, sevillanes i estranyes puntes i randes. Al seu costat, un home comercia amb els mítics Simpson ballarins, els que es mouen sols, sense fils. Els venedors ambulants saben que la cua del Picasso és una aposta segura. Però l'espera davant la porta és tan sols l'anècdota. L'espectacle, òbviament, és a l'interior.

El grup més nombrós amb diferència es concentra davant de la tercera columna del plafó, la que està traduïda a l'anglès. Se sent poc català entre les parets del 15-23 de l'estret carrer de Montcada. Potser és a causa del dia (laborable) i de l'hora (la una del migdia). Potser no. Potser és simplement perquè el Museu Picasso ocupa un privilegiat i merescut lloc en el top ten de les visites obligades a la capital catalana, així que aquest estiuenc matí els (molts) turistes eclipsen els (pocs) autòctons. Entre els uns i els altres van ser més d'un milió durant el 2011, una xifra que va situar l'equipament com el setè més visitat a la ciutat, just darrere del zoològic i just davant de la Pedrera.

«És a Madrid»

Tot just entrar a la primera sala del museu, una moderníssima jove japonesa es dirigeix a la primera treballadora que veu. Té clar el que busca. «¿El Guernica? «No, no, el Guernica és a Madrid. No està en aquest museu», contesta l'empleada, que no fa gens de cara de sorpresa sinó més aviat tot al contrari al sentir la pregunta.

Al banc davant un dels lavabos del museu, una dona dóna el pit al seu nadó, gairebé com si esperés que Picasso sortís del bany per retratar-los. Qui sí que pinta de veritat i en una petita llibreta, amb un pinzell i un petit estoig amb aquarel·les és una jove artista, plantada davant Els germans Mateo i Ángel Fernández de Soto amb Anita. I no és l'única. Una altra noia pinta a la sala contigua, també a peu dret i també en un petit quadern. En el seu cas reprodueix -amb gran encert- L'espera (Margot), obra firmada per l'autor el 1901, en la seva celebrada època parisenca.

«Blaus i molt bonics»

Notícies relacionades

Viatges il·limitats per 6,20 euros a l'any: així pots demanar la targeta social a Barcelona per a majors de 60 anys o discapacitats amb rendes baixes

Màping de Nadal al Balcó Gastronòmic

Una de les sales més aplaudides -almenys el migdia que ens ocupa-és la que guarda les 58 teles de la sèrie Las meninas, una completa anàlisi interpretativa de l'obra més famosa de Velázquez, que l'artista malagueny va donar a la capital catalana l'any 1968 en memòria de Jaume Sabartés.

«A les col·leccions del museu hi estan profundament representats els períodes que marquen els moments àlgids en què Picasso es va relacionar amb la ciutat, de manera exhaustiva fins a l'època blava», llegeix del tríptic que ha agafat a l'entrada un visitant (del país) convertit en improvisat guia dels seus atents -i petits- oients. Els nens van fent que sí aparentment poc convençuts. «¿Veieu que als quadros d'aquesta sala hi predomina el color blau? I molts dels del museu o els va pintar a Barcelona o són escenes que van passar a Barcelona. Això és el que vol dir», tradueix el noi. Els petits somriuen. Ara sí. «¡Són blaus! ¡I molt bonics!», respon un dels xavals.