25 anys d'una idea «trencadora d'uniformitat»

En el seu pregó de les Festes de la Mercè, Joaquim Maria Puyal va voler encertadament retre homenatge a les persones i institucions que van fer possible el somni olímpic de Barcelona. Avui, quan fa vint-i-cinc anys del moment de la nominació de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics del 1992, és un bon moment per recordar aquella fita i, com feia el pregoner de la Mercè d'enguany, posar-la en el context d'una transformació històrica de la nostra ciutat. En Puyal ho personificava sobretot en l'alcalde Pasqual Maragall, però també en el president de la Generalitat Jordi Pujol, el ministre Narcís Serra i el president del COI, Joan Antoni Samaranch. Sense Samaranch no hauríem tingut Olimpíades; ell fou l'autèntic conqueridor del Jocs per a Barcelona. En col·laboració amb l'ajuntament, va saber moure la societat civil i persones com Leopoldo Rodés en una aliança que es va demostrar imbatible.

A Barcelona li costa desempallegar-se de la idea que la nostra ciutat creix a cop de gran esdeveniment. Ho va fer, certament, amb les dues exposicions universals de 1888 i 1929, i ho va fer, sense cap dubte, durant la preparació dels Jocs Olímpics de 1992. Però ho va fer també, com ens recordava el mateix Puyal, amb la construcció de la tercera muralla de la ciutat encarregada per Pere III el Cerimoniós, que duplicava la superfície de la ciutat; ho va fer també amb l'enderroc d'aquelles muralles i la planificació de l'Eixample d'Ildefons Cerdà, i novament es va transformar amb la construcció de les nostres modernes muralles, les rondes.

Més que grans esdeveniments, aquests són tots ells moments que marquen època, com ho van ser els Jocs Olímpics, moments «trencadors d'uniformitat». Així mateix ho va definir l'alcalde Maragall en el seu discurs sobre l'estat de la ciutat de l'any 1987. Fent referència al fet que les crisis econòmiques sovint s'accentuen perquè les persones i el conjunt de la societat tenen una visió del present molt més pessimista del que la realitat dels fets justifica. La idea dels Jocs Olímpics com a «trencadora d'uniformitat» va ser l'aposta d'una generació que va anar quallant fins a prendre consciència de la capacitat que té Barcelona de superar-se. D'una altra manera no entendríem l'esclat de joia col·lectiva que va viure Barcelona el 17 d'octubre de 1986.

Il·lusió i superació

Fent aquest exercici de commemoració dels 25 anys de la nominació olímpica, vull destacar les actituds que van moure aquesta ciutat durant els anys vuitanta del segle passat. Aquesta capacitat que té la nostra ciutat de superar-se i de generar il·lusió, i que sàviament vam poder convertir un moment econòmic i socialment molt complicat, en un èxit col·lectiu del qual encara avui gaudeix Barcelona. Uns anys marcats per una crisi econòmica tan o més forta que l'actual, amb uns índex de desocupació també molt elevats. Doncs bé, durant aquells anys l'Ajuntament de Barcelona no es va quedar amb els braços plegats i va prendre un paper actiu en la recuperació econòmica de la ciutat que va culminar ben enllà dels Jocs

Olímpics.

Aquests dies, pensant en l'esforç que necessitem fer per donar un nou impuls a Barcelona, llegeixo sovint les opinions d'experts, em reuneixo amb molta gent que m'explica les seves idees, però arribem a la conclusió que res no és nou, les crisis, totes les crisis, ja estaven inventades abans d'aquesta, i com de les altres que hem viscut, d'aquesta també ens en sortirem. Però no ens enganyem, aquell moment va ser irrepetible. És cert, podem treballar per elaborar una excel·lent candidatura per als Jocs d'hivern, però arribats el cas que el 2022 Barcelona i els Pirineus tornin a ser seu olímpica, ho celebrarem, però difícilment serà un d'aquells moments «trencadors d'uniformitat» per a la nostra ciutat.

Notícies relacionades

Espècies invasores a l’Eixample

Dones necessàries, Juno House

Barcelona necessita explicar-se de nou més enllà del moment olímpic. Barcelona ja no és aquella ciutat que renaixia de les seves cendres després de la llarga nit del franquisme, encaixada entre la muntanya i el mar, el Besòs i el Llobregat. Com deia abans, Barcelona no pot seguir creixent a cop d'esdeveniment, sinó que ha d'esdevenir una plataforma d'esdeveniments permanent, ja sigui com a seu olímpica o capital mundial de la telefonia mòbil. Si avui diverses veus reclamen un nou impuls per a Barcelona és per anar més lluny, per recuperar aquell lideratge de ciutat que ens exigia en Puyal. No perquè ens haguem aturat sinó per repensar Barcelona en el llindar de les transformacions del present i del futur.

Com deia, Barcelona necessita explicar-se de nou, a ella mateixa i al món, com a metròpoli global, capital de Catalunya i de la catalanitat. Centre d'una megaregió econòmica del sud d'Europa i la Mediterrània i porta europea d'Àsia. Una Barcelona que trenqui de nou les seves muralles per integrar la natura a la ciutat, una Barcelona metropolitana que s'estén més enllà dels seus dos rius. Referent en qualitat de vida i benestar per a les persones. Amb una marca de ciutat potent que volem potenciar encara més per generar més recursos i atreure inversions de futur, posant en valor el talent local i la creativitat. Si més no, per poder gaudir en el futur de noves oportunitats «trencadores d'uniformitat».