Puyal inaugura la Mercè 2011 amb un programa de ràdio com a pregó

Joaquim Maria Puyal va demostrar ahir tres coses, si més no. Que és un senyor

-un senyor de Barcelona-, que és un home de ràdio, i que domina les paraules i el temps com pocs. Durant l'hora llarga que va durar l'aplaudidíssim pregó que donava inici a la primera Mercè de Xavier Trias, va tenir paraules per a tothom. Va introduir amb subtilesa l'exalcalde («ara comentava amb el senyor Hereu que a vegades el sentiment de barceloní queda amagat per altres sentiments») i fins i tot es va enrecordar de l'Espanyol («el 1987, per alegria del meu oncle, l'Espanyol va jugar per primer cop una final europea»), referència que va arribar a l'ànima periquita del popular Alberto Fernández Díaz.

Tot i definir-se a si mateix com un home «poc donat a l'enyorança», el pregó de la festa major del 2011

-molt probablement el més radiofònic de tots els temps- va estar farcit de records. En boca del periodista i rescatats del passat, enllaunats en nombrosos talls de veu triats amb cura, que van convertir el Saló de Cent en un estudi i el pregó de la Mercè en un tomb per la vida de Puyal, comparació tan fàcil com obligada.

El pregoner va cosir hàbilment la seva història amb la de la ciutat. «El meu pare sempre em deia que si a casa no deixem res per terra, a la ciutat, tampoc», va afirmar abans d'introduir una de les poques crítiques a Barcelona del seu nostàlgic discurs. «Quan era petit n'hi havia segurament menys que ara, de papereres», va dir irònicament.

Un dels moments més emotius del programa especial que va ressonar als ahir pleníssims passadissos de la Casa Gran van ser els elogis a l'«alcalde Pasqual Maragall; l'home de l'abric», el gran absent. A més d'un se li va posar la pell de gallina quan, en el moment precís, ni abans ni després, la megafonia del més noble dels salons del consistori va reproduir el sempre efectiu «A la ville de...».

Notícies relacionades

El Parc del Fòrum de Barcelona es tenyeix de vermell a la Cursa del Pare Noel

L’Anella Olímpica supera 2,4 milions d’assistents

IMPORTÀNCIA DE LA LLENGUA / El veterà periodista va posar especial èmfasi en la seva cavallerosa homilia -molt lluny quedava ahir la crida a la vaga general del poeta Margarit a la mateixa sala fa 365 dies- en el gran clàssic: l'eterna disputa entre Barcelona i Madrid, i en la importància de cuidar el català. «Si perdéssim la llengua, que pel camí que anem tampoc seria tan inimaginable, al cap del camí serà responsabilitat nostra», va reflexionar la veu del Barça, que va seguir el camí marcat per la seva capital al recollir la medalla d'or de la Generalitat i va reclamar als catalans unió. «Si superem les nostres diferències, la força de la unió del poble és irreductible. Si els catalans anem junts, som imbatibles», va alliçonar a un atent auditori. Així l'escoltava el flamant president d'ERC, Oriol Junqueras, entre les autoritats.

I, com qualsevol bon programa de ràdio, la música va tenir un paper vital. Sens dubte, qui va sortir més entusiasmada de la sala va ser la sempre present Núria Feliu, que, com a regal d'aniversari -abans-d'ahir va bufar 70 espelmes- va sentir de la seva veu El vestir d'en Pasqual en un acte tan important, i va acaparar les mirades de la selecta audiència durant el seu minut de glòria. Van sonar també els himnes generacionals de L'Estaca i L'Empordà -cadascun de la seva generació- i fins i tot Al mar, de Manel. I, com un senyor que és, Puyal es va acomiadar en àrab, xinès, urdú, anglès i castellà, «perquè m'entenguin els que encara no em comprenen en català», va finalitzar orgullós.