Interpol, fotogènics però inquietants

El revival de l'after-punk dels vuitanta, amb la seva estètica freda i les seves tornades turmentades, manté posicions entre el públic. El tercer disc del grup Interpol, Our love to admire, aporta gestos de personalitat fins i tot sense situar el conjunt a l'altura dels seus referents, però és igual: els novaiorquesos col.lapsen sales com Razzmatazz (entrades esgotades divendres) amb la fórmula de rock crispat i autòmat, que trena sentiments angoixants amb urgència expressiva a través d'uns textos una mica recargolats.

Els moments àlgids del primer disc, Turn on the bright lights (2002), poden sonar a versió vitaminada de Joy Division o a reciclatge impetuós de Television, però han alimentat una generació de públic que ronda els vint anys i els consumeix com a plat acabat de sortir del forn. A Razzmatazz la guitarra en estat alterat de Daniel Kessler va acaparar oïdes (les mirades es decantaven per Paul Banks) i cada anunci d'una cançó publicada en single conduïa a l'èxtasi. També va passar amb els senzills del nou disc, com No I in threesome i The Heinrich maneuver.

Aquesta collita recent va aportar cançons menys fulminants, però que van insinuar certs moviments en l'imaginari d'Interpol, en general subjecte a patrons de fa tres dècades: Rest my chemistry i el seu ritme trencat, i l'aliança despullada de veu i guitarra distorsionada de The lighthouse. Moments en què una calma latent es va instal.lar a Razzmatazz. La tensió física va ser, no obstant, la constant més desitjada d'un repertori amb alguns pilars de certa consistència, com Evil, que va culminar el bloc central del concert després de 60 minuts.

A l'hora de les propines van caure els deutes pendents, en particular del primer disc. NYC va exaltar ànims amb les seves al.lusions a la confusió existencial de la seva ciutat natal; Stella was a diver and she was always down va injectar un relat de sexe i soledat amb interpretació lliure, i la remota PDA, cançó dels seus dies de grup de maquetes, va rematar la nit amb estrofes sobre laberints emocionals. "Estàs tan mona quan estàs frustrada, estimada", va concedir Paul Banks amb la seva insondable vocació poètica. És l'intricat món d'Interpol, un grup esvelt per fora; inquietant per dins.