Cançons de la resistència

Hi va haver un temps en què les seves cançons estaven a les llistes d'èxits del moment. Avui, fins i tot les noves, sonen a les emissores nostàlgiques. Els anys daurats del jazz-pop amable i sensual han passat, arraconat per un nou pop negre emparentat amb el hip hop. El d'ara té més dentada, és més directe. Són altres temps. Però Al Jarreau i George Benson es resisteixen a tirar la tovallola. I el seu públic, que va omplir el Poble Espanyol, dijous passat a la nit, en el tancament del B-estival, segueix amb ells. S'han aliat en el discGivin it up, primer treball a mitges de dues estrelles que en els seus dies de glòria competien per un mateix mercat i avui el comparteixen.

La seva primera gira conjunta va ser en realitat l'excusa per convocar tot el públic potencial i fer cada un el seu concert, a banda d'alguns duets a l'arrencada, al final i en el moment de passar-se el testimoni. Dos concerts pel preu d'un i amb propina. Al Jarreau, amb la seva veu esquinçada i el seu etern somriure, va apel.lar a l'estil melòdic d'Elton John (My song) i als clàssics populars del jazz,Take fiveiSpain. Scat i jocs vocals per fer equilibris en la línia que va del pop al jazz.

Guitarra metronòmica

Notícies relacionades

Resultats eleccions Barcelona 2023 | L’últim feu d’ERC: el cor de la Barceloneta resisteix l’‘onada Trias’

Xavier Trias: «Jo crec que això acabarà que jo seré alcalde amb més o menys suport»

George Benson va fer i va desfer diverses vegades el mateix recorregut. La seva guitarra metronòmica, de temps i dicció perfectes, el portava al jazz més funk, i quan la canviava pel micro es ficava de ple en el paper de seductora estrella del pop. Del pop nostàlgic, això sí: la balada del fugaçment cèlebre Glenn Medeiros,Nothing is gonna change my love for you, no és precisament de rabiosa actualitat, però a George Benson li segueix funcionant per entendrir l'audiència. També la podria haver cantat en la seva versió en castellà. El boleroLa puerta, de Luis Miguel, el va defensar molt dignament en versió original.

En la cloenda de la festa, amb l'inevitableOn Broadway, George Benson i Al Jarreau van resultar ser tan compatibles com era d'esperar, encara que en justícia, el guitarrista i cantant va ser l'autèntic triomfador de la nit. Però això ja no és una competició. Ara és simplement una qüestió de supervivència.