The B-52's i Arctic Monkeys fan suar totes les edats al FIB

Quan uns estaven naixent els altres ja tenien el colze trencat de firmar au- tògrafs. The B-52's i Arctic Monkeys, gairebé tres dècades els separen, van coincidir ahir a la matinada al Festival de Benicàssim i van deixar clar que la gresca no té edat. Els primers, nord-americans del sud, pioners del postpunk, la new wave i tot el que es coïa a finals dels 70, van posar sobre la taula els seus asos, infal.libles bombes ballables de durada gairebé eterna com el plutoni; els segons, anglesos, de províncies també, encara es peten els grans però ja tenen el món als peus. Almenys el món anglosaxó, que és majoria en aquest FIB del qual van sortir com a reis.

Potser no va ser casualitat sinó una broma de la programació. A l'escenari Fiberfib desgranaven els seus vells èxits The Human League. El galant Phil Oakey --al cap, avui rasurat, hi penjava els anys 80 un desafiador serrell-- cridava l'himneDon't you want medavant el furor d'un miler de fidels esgargamellats en aquell karaoke nostàlgic, mentre a uns metres, al gegantí escenari Verd, començava Arctic Monkeys el seu concert per a no menys de 20.000 fans. Els dos grups són originaris de Sheffield, la ciutat deFull monty. Potser Oakey i les seves coristes, les esplèndides Susan Gayle i Joanne Catherall, van anar un dia de copes amb els pares dels Arctic.

El cas és que els jovenetsmicos àrticsvan descarregar el notable repertori que ha fet d'ells un fenomen social a la Gran Bretanya. Els falten taules i són insulsos amb ganes, però toquen bé, les cançons tenen nervi i, com que jugaven a casa, la gent --una massa d'adolescents descamisats i beguts-- va disfrutar des del primer acord deThe view of the afternoon, que va obrir la timba.

"HOLA CATALUNYA"

La tropa ja venia animada, per dir-ho finament, del xou de The B-52's, que no tocaven a Espanya des dels seus millors dies i que no graven un disc des de fa 15 anys (n'han promès un per a principis del 2008). Van començar una mica pansits, i el cantant, Fred Schneider, va deixar esbalaït el personal amb la salutació: "Hola Catalunya, hola Espanya, som The B-52's", en un castellà bastant apanyat que, va dir, va estudiar durant quatre anys.

Però després dels titubejos i la relliscada geogràfica, la tercera cançó,Private Idaho, va encendre l'espurna, i de seguida un incendi es va estendre entre la gentada. Allò va ser una bogeria de ball i més coses, amb els espectadors coetanis del grup barrejats amb la canalla. Per allà hi planaven condons inflats com zepelins, volaven els vasos de cervesa... Van tocarGive me back my mani l'efervescència del públic va ser com tirar aigua oxigenada en una ferida. O millor alcohol, molt d'alcohol.

The B-52's, en fi, van donar la seva lliçó enmig d'una aroma de festa universitària esbojarrada. Les harmonies vocals de Kate Pierson i Cindy Wilson encara refulgeixen, i la guitarra de Keith Strickland conserva bé la dentadura per sostenir el so de la banda. Al final van deixar caureLove shack, cantada per milers de goles. Des de l'escenari, els membres del grup miraven com felices formigues reines als seus milers de fills desconjuntant-se l'ossamenta en un formiguer de ball.

ATAPEÏMENT I UNA APAGADA

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Però per a ball --salvatge, contagiós, irresistible--, el dels novaiorquesos !!! (és a dir chk chk chk). La carpa Fiberfib es va quedar nana per a la tremenda capacitat agitadora d'aquests vuit sàtirs de la dansa, que ja van sacsejar els barcelonins una setmana enrere al Summercase. Van ser víctimes, de fet, d'un problema que han patit altres grups en aquest FIB: no hi ha escenari d'aforament mitjà. Del gegantisme de la pista gran es passa directament a un recinte en què tot just hi caben 2.000 persones.

Un altre problema de dissabte a la nit va ser la breu apagada al concert d'Albert Hammond Jr, guitarrista de The Strokes. Res greu en una nit que va donar per a molt: Magic Numbers, Firscherspooner, Camera Obscura, Najwajean i una infinitat més per a qualsevol paladar.