A favor de l'anècdota

Jo estic a favor de l'anècdota. Diria que sempre hi he estat, d'una manera instintiva i fins i tot jovial, però me n'ha fet ser conscient Josep M. Espinàs. Al pròleg del seu últim llibre, l'excel lent Relacions particulars (La Campana), fa una defensa de l'anècdota personal com a base per refer el record d'uns escriptors amb qui es va tractar en algun moment de la seva vida. "La memòria només recorda anècdotes, és a dir, els moments vius, que poden tenir molta importància o poca. Amb sort es pot recordar alguna anècdota curiosa i fins i tot significativa, que porti a opinar", escriu Espinàs. Unes ratlles abans, per apaivagar els possibles detractors, es confia a una cita contundent de Josep Pla: "Convindria potser una mica baixar de la pedanteria i eliminar ja d'una vegada aquell famós disbarat de Xènius, segons el qual existeixen, separades per un abisme d'importància qualitativa, l'anècdota i la categoria. D'aquest disbarat semblen haver nascut algunes maneres molt discutibles de jutjar les coses".

Notícies relacionades

El gimnàs Sant Pau i 36 pisos socials estaran llestos en dos anys

Gerardo Lertxundi: "La connexió per la Diagonal també es pot fer amb bus si li dones prioritat"

L'anècdota té mala premsa perquè vivim temps superficials. Com que la tendència de la societat actual és a ser lleugera i epidèrmica, a preferir l'èxit immediat a la trajectòria elaborada i constant, els savis solen abominar-ne. Erròniament confonen la frivolitat amb el que és anec- dòtic. Però la bona anècdota, la significativa, és tota una altra cosa. L'anècdota pot ser la part visible de l'iceberg, el detall imprevist, la destil lació de tot un ca- ràcter.

El llibre d'Espinàs és un exemple il.lustratiu de tot això. Conté sis textos dedicats a Espriu, J.V. Foix, Miguel Delibes, Josep Pla, Camilo José Cela i Josep M. de Sagarra. L'autor explica els moments que van compartir i en dibuixa un retrat personal que, en un doble recorregut, tant ens parla del model com del fotògraf. No són textos crítics, ni exhaustius, però gràcies a les anècdotes que s'hi expliquen s'omplen de vivacitat. D'ençà que els he llegit, no puc oblidar la imatge de J.V. Foix, tot mudat, dient quants bombons d'una capsa podia menjar-se Espinàs. O Delibes pronunciant "la hoja roja", el títol de la seva novel.la, amb "una suavitat natural". O Espriu escrivint una targeta d'agraïment amb aquella lletra de mosca.