Kaurismaki i la seva paret

Quan, en una ocasió, li van preguntar a Aki Kaurismaki què necessitava per fer un film, el cineasta finlandès va respondre una cosa semblant a això: "En tinc prou amb dues persones davant d'una paret. De fet, amb una persona i una paret en tinc suficient. I ara que ho penso, només amb la paret ja me'n surto".

Notícies relacionades

Aquesta és la flor groga silvestre que no deixes de veure pels carrers de Barcelona

La bola de golf que alimenta

Aquest prodigi d'austeritat, formal i de fons, que s'anomena Aki Kaurismaki, és el responsable d'un munt de pel.lícules magnífiques que gairebé no ha vist ningú, ja que s'estrenen d'amagat (l'última, Luces al atardecer, s'exhibeix actualment als Méliès) i només compten amb un nombre limitat de fidels. Són pel.lícules sobre la vida, normalment llardosa, d'uns quants desgraciats en els quals no es fixen ni els polítics ni els publicistes; gent petita i anònima, que busca inconscientment l'amor i la felicitat, que no li importa a ningú. Són obres fatalistes i tristes que, al mateix temps, mostren un sentit de l'humor a prova de bomba. Són pel.lícules com les que acaba d'editar en DVD la gent de Cameo i amb les quals un pot passar un magnífic cap de setmana humorístic-existencialista. Hi ha dos packs: un amb tres pel.lícules (Sombras en el paraíso, Ariel i La chica de la fábrica de cerillas) i un altre amb dues (Leningrad Cowboys go America i Leningrad Cowboys meet Moses, les delirants aventures de la banda de rock Leningrad Cowboys, els nois del tupè sobredimensionat i les sabates de punta extrema que, en ple ensorrament del bloc soviètic, van tenir els nassos d'actuar amb els Cors de l'Exèrcit Roig).

Mentre el segon pack es mou en la més completa bogeria, el primer ofereix tres històries humanes trufades de persones i de parets, tres estimulants antídots contra les bestieses que ocupen un bon nombre de les sales d'aquesta ciutat. Les va escriure i les va dirigir un finlandès grassonet que viu entre el seu país i Portugal, al qual aquest any no li va donar la gana presentar la seva pel.lícula als Oscars perquè Bush li cau malament i que és un dels pocs éssers lliures que queden en el món del cine (i al món en general). Algú que seguirà fent pel.lícules mentre hi hagi històries per explicar i parets que s'aguantin, més o menys, dretes.