La segona desaparició de Pau Malvido

En Genís Cano, memòria viva dels anys 70, va morir el 12 de febrer després de lluitar molts anys contra la malaltia. Anys profitosos per a la nostra memòria particular i col.lectiva. Professor de Belles Arts, era la contradicció vivent d'aquella afirmació que conté part de veritat: "Qui se'n recorda dels anys 70, significa que no els va viure". Ell havia fet professió de conservar-ne la memòria després d'haver-los viscut amb intensitat. Va dedicar bona part del seu temps a recuperar textos, imatges, dibuixos... que fossin bona mostra de la contracultura. Va exercir com a pacient recercador en el temps acotat dels anys 70 i en el camp, no gaire fàcil de delimitar, de la cultura alternativa.

Jo vaig tornar a contactar amb ell gràcies al seu interès per editar i difondre alguns escrits dePau Malvido (Pau Maragall Mira), que va morir a finals de maig del 1994, als 47 anys. EnGenís havia conegut elPau a la Universitat Autònoma i havien intensificat la seva relació durant els anys de la transició. Havien conviscut a la Miranda de Coll del Portell, havien format part del Grup Sense Nom, bona síntesi de la festa, estètica i reivindicació, i del Servei de Vídeo Comunitari, precursor insòlit de tantes coses.

Més recentment, la proverbial perseverança d'enGenís li va permetre tirar endavant les publicacions de laPoètica de la Contracultura, aplegant textos d'autors ja desapareguts. Un volum, amb textos dels 70, però d'autors vius, ha quedat pràcticament enllestit.

Per altra banda, el seu intent d'organitzar una gran exposició sobre la contracultura a la Virreina va acabar topant amb incomprensions, manca d'interès (¿polític?) i afanys de protagonisme estèril.

De tot plegat quedarà el que ell en deia sempre "el libro gordo de Petete", que és el que havia de ser el catàleg d'aquella exposició, amb el conjunt de textos i il.lustracions de molt diversa procedència: una mostra de la feinada per anar lligant caps. Tots esperem que es publiqui aviat.

Un dels mèrits indubtables d'enGenís ha estat haver unit un interès gairebé filològic i erudit amb el seu coneixement apassionat d'aquelles creacions marginals i alternatives. I, encara més important que aquest coneixement de primera mà, era la certesa que valia la pena rescatar tot aquell material. Amb la clara consciència que, en aquest terreny, es trobava força isolat. I que la seva recerca estava fatalment abocada a desvetllar antigues i noves reticències, velles picabaralles mai resoltes del tot, típiques d'un món arriscat i fronterer, de persones que havien viscut al límit, i entre les quals no era un problema menor el de l'autenticitat i la coherència.

Havia arribat a ser un expert, em sembla, a detectar amb rapidesa les diferents actituds, reticents o no, a col.laborar amb les seves indagacions. Sabia molt bé que les coses de què calia parlar eren com les brases adormides sota la cendra i que el fet de remenar-les podia provocar algun daltabaix considerable.

Notícies relacionades

El quadre amagat de Lola Anglada

El Liceu Mar transformarà el Port Vell i costarà 50 milions d’euros

Tot i així, la perseverança esforçada en la seva dedicació principal i la lluita constant contra les xacres de la malaltia no l'havien fet inhàbil per a un cert sensualisme refinat, ni per fer de la necessitat virtut, convertint règims i dietes diverses, o exigències de descans, en ocasions de descobriments i predileccions per llocs més o menys remots però d'una qualitat assegurada en molts aspectes. La seva era, sovint, l'actitud de l'expert i erudit bibliòfil.

Amb la seva amatentIsabel, el vèiem entre Sant Feliu de Guíxols i Barcelona, alternant sortides a la Provença. Al final volia "tancar temes": ens ha deixat feines indefugibles i aquest esperit inacabable de la recerca minuciosa.