Ana Torroja sedueix 12.000 fans de Mecano al Sant Jordi

"Parece mentira / que después de tanto tiempo / rotos nuestros lazos / sigamos manteniendo la ilusión..." Amb aquesta estrofa comença la cançóEl 7 de septiembre(just la data d'ahir). I el paral.lelisme és inevitable. Sí, sembla mentida que després de vuit anys de partir peres els integrants de Mecano continuïn il.lusionant tants fans. Ahir a la nit, al Palau Sant Jordi i davant de 12.000 persones, la inconfusible veu del desmembrat trio, Ana Torroja, va repassar elshitsdel grup davant d'un públic totalment entregat. Adults i xavals de la generacióGame boyse sabien de memòria les lletres. I la connexió va ser total.

El grup Mota, liderat, no s'ho perdin, pel fill de Raphael, Manuel Martos, va exercir de teloner, amb l'il.lustre papà seguint-lo des de les grades. Però a qui tots esperaven veure era a Torroja, que va pujar a l'escenari després dels primers acords d'Hoy no me puedo levantar. Títol, per cert, del musical amb què Nacho Cano triomfa a Madrid.

SENSE PARAR DE BALLAR

Torroja va comptar amb un nombrós i intergeneracional cor (els seus seguidors), que va disfrutar delrevival. La cantant no va parar de ballar en peces tan comercials comLos amantes, en un escenari de dues altures, amb tres pantalles i una estructura mòbil que es va transformar segons el moment: per exemple, va formar un 7 aEl 7 de septiembre.

Lletres frívoles comMaquillaje--ara amb gestos de complicitat cabareters-- van conviure amb altres que també van marcar època als 80, però pel seu atreviment, comMujer contra mujer, que ahir va amanir amb arranjaments jazzístics. L'empatx de falsetstorrojenysva ser considerable després de 25 cançons. Això sí, només tres de la seva etapa en solitari:No me canso,20 mariposasi la tristaDuele el amor. El repertori va incloure, és clar, les del disc que promociona. En els 13 talls deMe cuesta tanto olvidarteTorroja, per sort, ja va descartar lletres que contenien els pitjors versos dels annals del pop espanyol --com aquell del pernil de York--. I va incorporar joies com la que bateja el treball.

Notícies relacionades

El millor lloc per veure la Copa Amèrica de vela

El PSC, molest amb l’oposició per tombar el full de ruta de Collboni

De fet,Me cuesta tanto olvidarte, interpretada ara com una declaració cap al seu exgrup, va ser una de les més ovacionades. Així comHijo de la luna, sense el ritme mariachi del compacte i amb elbailaorRafael Amargo accentuant l'aire gitano d'aquesta tràgica història.

El pitjor moment del xou va ser quan un problema tècnic la va obligar a cantar, amb certa dificultat i alguna desafinada,a capella. Resolt l'assumpte, va continuar ambNo es serio(doncs no, la veritat). En el concert no van faltar peces compromeses, comEl fallo positivo--les pantalles reproduïen frases en favor de la tolerància--. I moments més distesos, gràcies a la rumbosaUna rosa es una rosa, amb Amargo marcant-se un altre trepidant taloneig, ja elcrescendofinal. En l'últim bis, va embarcar el públic en el seuBarco a Venus(sort que no van elegir Plutó, ara planeta menor). Va ser un viatge en el temps, banyat de nostàlgia. Mecano va trobar la fórmula per arrossegar milers de seguidors. I la seva música, ja es veu, no ha perdut atractiu.