TENIA 89 ANYS

Mor Jaume Olivé, un dels pares de la Masia

Oriol Tort, viatge a la memòria de l’impulsor de la Masia

La Masia, denominació d’origen del Barça

Mor Jaume Olivé, un dels pares de la Masia

IGNASI PAREDES

4
Es llegeix en minuts
Marcos López
Marcos López

Periodista

ver +

Se’n va una part de la història del Barça. Una part, de vegades massa anònima, oculta per al gran públic. Ha mort Jaume Olivé, un dels pares de La Masia, juntament amb Oriol Tort, «el professor». Mestres tots dos de generacions de joves talents que van adquirir notorietat futbolística gràcies a la saviesa que van rebre de Tort i Olivé. No s’entenia l’un sense l’altre. Amb 70 anys va morir «el Professor» (setembre 1999).Amb 89 ha mort Olivé (juny 2023), amo d’una intuïció genial, capaç d’anticipar el que passaria amb els futbolistes que desfilaven davant dels seus ulls.

Tipus estricte, amo d’un enorme caràcter, capaç de barallar-se fins i tot amb Josep Lluís Núñez, el president que estava per sobre seu. Respectava les jerarquies, però imposava el seu criteri deixant, en tot moment, la seva firma. Llavors, eren documents que sortien de la seva màquina d’escriure. Tot quedava documentat. Prova de la seva valentia.

No amagava el seu criteri. Renegava d’aquests informes verbals que s’emporta l’aire perquè sentia que la seva autoritat s’imposava gràcies al valor que desprenia cada una de les seves decisions.

Els pioners

Eren el nucli dur d’una Masia que només existia a les velles pedres que hi havia al voltant del Camp Nou. Era un edifici gairebé en ruïna. Un edifici al qual ells li van donar sentit, mètode, feina, dedicació, passió i, sobretot, intel·ligència per determinar la ruta que havia de seguir el club.

Un club llavors confós en la seva idea de joc perquè passava de Menotti a Venables sense passos intermedis, fent voltes d’un costat a l’altre. Ells, en canvi, no van tenir-ne cap dubte. Sabien que estava en el camí adequat.

Pioners, amb tot el que això suposa. Va arribar Núñez el 1978 i llavors Olivé i Tort el convencen perquè aquesta vella i ruïnosa casa es convertís en la llar dels futurs talents del Barça abandonant les pensions repartides per la ciutat on habitaven abans.

Enamorat i boig del futbol, tipus de rutines (al matí al despatx, amb la seva Olivetti per escriure informes; a la tarda, als camps d'entrenament, amb xandall i botes), capaç de veure futbol de sol a sol.

«Quan vaig arribar els jugadors del Juvenil entrenaven en uns camps arcaics», va explicar Olivé a Pere Escobar en una entrevista a Catalunya Ràdio. Ell es barallava diàriament amb Antón Parera, llavors gerent blaugrana, reclamant millors condicions de treball. Sempre elegant ell. Vestit, corbata, conducta de cavaller anglès transitant pels carrers de Barcelona, amb un inconfusible pas lent i aquesta petita bandolera de color fosc que es movia compassadament amb el seu cos.

Així van descobrir Guardiola

Tossut i ferm en les seves conviccions no només va escriure el mètode del Barça sinó que li va donar forma a la idea. Però el seu valor més gran és que va crear una idea que no existia abans. El seu càrrec era pompós. ‘Coordinador de futbol base del Barça’. Càrrec creat per a ell perquè només ell el podia executar amb l’eficiència que necessitava, que discutia els problemes (i els resolia) amb prou feines en «10 o 15 minuts». Va teixir una excel·lent xarxa de contactes per tot Catalunya.

Així va descobrir Pep Guardiola quan un exàrbitre, ja veterà («un paio bastant seriós, si t’avisava era perquè havia vist una cosa important», només es dedicava a xiular partits d’infantils. Llavors, el va avisar. Va anar Oriol Tort a veure un partit del Gimnàstic de Manresa. «Va baixar a Barcelona i em va dir: ‘aquest nano està molt bé. Te el futbol al cap’».

Li van fer una prova i el nen que tenia el futbol al cap, que era Pep Guardiola, va acabar de resident a la Masia. La resta de la història? Ja la coneixen. Tenia Olivé un equip de col·laboradors, amb Lluís Pujol ‘Pujolet’ i Joan Martínez Vilaseca, gent com sempre recordava, de «10 punts i plena de coneixements». Parlaven tots, inclòs Ursicinio López. Escoltava a tothom. Però només ell manava. Ell i l’Oriol. A finals dels 70 arrenca el Barça modern. Allà hi ha la gènesi de tot.

«Jo sempre vaig assumir la responsabilitat perquè si no parla tothom i es munta un embolic que acaba malament. Per això, mai no em vaig amagar», recordava Olivé, autor intel·lectual de jugadors com Guardiola, Xavi, Iniesta, Puyol... Símbols d'una generació que va néixer gràcies a la clarividència d’una parella de pioners, amos d’una ment prodigiosa.

Notícies relacionades

Ment prodigiosa i mans atrevides. «Tot per escrit, eh!», solia dir. Movia bruscament el carro de la vella Olivetti amb aquest soroll tan característic per donar per liquidat aquest assumpte i començar tot. Va entrar en el club amb Montal en la presidència i va marxar amb Núñez. Des d’una naturalitat sorprenent, amb un discurs tan rotund («Cruyff era un geni, Rexach només servia per fer riure, era un error simpàtic, no és que no tingui coneixements que sí que els té, però s’han de portar a la pràctica») com directe en la defensa de les seves conviccions, enfrontat a Núñez, si era necessari, Parera, o el vicepresident Josep Mussons. 

Olivé era transparent. Tant en el Barça com després quan el futbol es va desvincular d’ell, però ell mai del futbol i es posava davant del micròfon de SER Catalunya per disseccionar el joc. Gens diplomàtic –per què!–, però precís en la seva anàlisi. Ara, la Masia es queda en silenci. Òrfena de la veu, precisa i didàctica, d’Olivé, un savi.