La invasió del Prado

La calma regnava al passeig del Prado sobre les dues del migdia, ni una bandera de Palestina es podia observar en els 20 minuts de passeig que separen l’estació d’Atocha de la plaça de Cibeles, el lloc on havia d’acabar la Vuelta i on mai va arribar a fer-ho. Era la ressaca del mar abans del tsunami, l’enganyós epíleg d’un dia ja per a la història del ciclisme, de la història de Madrid i d’Espanya.

Sobre les 16.30 hores, el decorat que envoltava el circuit final d’aquesta Vuelta ja era diferent. El gir d’Atocha, al final del Prado, era un dels punts on els convocants de les manifestacions havien reclamat la presència dels ciutadans madrilenys, apel·lant a la seva visibilitat. I allà es van començar a amuntegar primer centenars, després milers de persones, de tota classe i condició: dones i homes, grans i joves madrilenys i forans. Tots units pel seu rebuig del genocidi d’Israel, moltíssims d’ells armats amb banderes de Palestina.

"Palestina vencerà"

Les arengues propalestines es repetien, cada vegada a més volum. "Palestina vencerà", "No és una guerra, és un genocidi", "Netanyahu, assassí", "Que visqui la lluita del poble palestí", "Boicot a Israel", "Fora sionistes de la volta ciclista". El pas dels vehicles de les patrocinadores, d’alguns cotxes d’equip, elevava la crispació, mentre la Policia Nacional començava a prendre posicions dins del recorregut, malgrat que les tanques encara servien de barrera.

Ja llavors, quan faltaven gairebé dues hores per al primer pas pel circuit, mentre arribaven les notícies que s’havia alterat el pas per Alcobendas, semblava impossible que es produís una arribada normal, la que es repeteix en el centre de Madrid cada mes de setembre. Amb el pas dels minuts va anar augmentant el nombre de manifestants, la seva posició de força davant una Policia Nacional que havia rebut l’ordre de permetre les protestes pacífiques… i de garantir el desenvolupament de la carrera. Una quadratura del cercle que es va acabar demostrant impossible.

La tensió s’anava elevant, arribaven notícies de petites càrregues dissuasòries a la plaça de Callao, una altra de les cantonades del circuit, també a Neptú al costat de la Borsa, a escassos 300 metres de la que havia de ser la meta i mai ho va ser. Cap a les 18.00 hores, tot va esclatar.

Les milers de persones amuntegades a prop d’Atocha van tirar les tanques de protecció i van començar a envair el circuit pel qual havien de passar els ciclistes tot just tres quarts d’hora més tard. Les unitats antiavalots rebien instruccions, "ens preparem per al cent", mentre les furgonetes policials es col·locaven a l’altura de Neptú, exercint de tallafocs enmig del Prado.

En cosa de cinc minuts, la situació estava desbordada. Els manifestants que fins aleshores protestaven a l’altre costat de les tanques, ara envaïen la carretera, arrossegant per davant d’ells les tanques del circuit a tall de defensa preventiva, guanyant metres en processó cap a Neptú, mentre la Policia Nacional es mantenia impassible i es limitava a exercir de barrera per protegir la zona de Cibeles, la de la meta, els autobusos dels equips, les zones vip… On estava el príncep Albert de Mònaco, preparat per recollir el simbòlic testimoni (la Vuelta surt del Principat l’any que ve) i que va ser evacuat d’emergència davant la situació que s’estava vivint.

La notícia de la suspensió

Notícies relacionades

El Barcelona enlluerna el València en una capsa de sabates

Que bé, que t’has quedat

A les 18.33 hores, la notícia que la Vuelta s’havia suspès va arribar a la zona zero de la rebel·lió i es va celebrar amb crits i galimaties. L’objectiu dels manifestants s’havia aconseguit, mentre continuaven els càntics a favor de Palestina, en contra d’Israel, també d’Isabel Díaz Ayuso, que hores abans s’havia fotografiat amb els corredors de l’Israel Premier-Tech.

A l’altre costat de Cibeles, al passeig de Recoletos que uneix aquesta plaça amb la de Colón, hi havia més calma, i la manifestació va derivar en una seguda. "¡No passaran!", cridaven molts. I no van passar.