Unzué emociona el Camp Nou amb un poderós missatge de solidaritat

El Camp Nou va plorar a llàgrima viva, commogut pel discurs de Juan Carlos Unzué, malalt d’ELA, capità de l’equip de l’ELA, vestit de verd, verd esperança, capaç de reunir en el temple blaugrana més de 91.062 persones. Caminaven tots i totes en processó cap a la llar culer, sentint-se testimonis d’una nit que mai oblidaran. I la pilota encara no havia començat a rodar.

Ovació per a Haaland

No era necessari en una nit que va acabar amb empat (3-3, gols d’Aubameyang, Frenkie de Jong i Memphis per als blaugrana i de Julián Álvarez, Cole Palmer i Mahrez, de penal, ja en el temps afegit, per als anglesos).

Haaland va aparèixer en la segona meitat i va ser ovacionat per l’estadi, fins i tot en l’escalfament. Van marcar els dos davanters que el Barça no vol mentre l’estadi demanava Lewandowski a crits. Però el polonès no va sortir de la banqueta. Ni Pedri. Ni Dembélé.

El futbol no era l’argument principal, malgrat que Barça, símbol del vell futbol, una institució amb gairebé 125 anys de vida, i el City, el rostre del nou ordre que projecta aquest esport, es van citar per difondre un poderós missatge de solidaritat.

La nit era estiuenca. Plena de la tradicional xafogor barcelonina, amb aquesta humitat que es cola pels porus. Però Juan Carlos va agafar el micròfon i el silenci va esquinçar de cop l’estadi.

«Vull dir-vos que els integrants de l’equip de l’ELA desitgem continuar vivint i disfrutant de la vida», va afirmar amb infinit optimisme l’exporter del Barça, de l’Osasuna i del Sevilla, entre altres clubs.

Assegut en la seva cadira de rodes que maneja veloçment, amb l’onze blaugrana a la seva esquena, ple de suplents (Piqué i Alba), i l’onze anglès. Juan Carlos va agrair «el compromís i la sensibilitat» dels dos clubs. No li faltava raó.

El líder Juan Carlos

 Fa molts mesos, gairebé un any i mig, va enviar primer un missatge als seus amics Pep Guardiola i Txiki Begiristain. «¡On vulguis! ¡Quan vulguis!», van respondre tots dos. La porta del Barça ja estava oberta de bat a bat gràcies a l’extrema generositat de Joan Laporta. 

En un partit que l’estiu passat va ser cancel·lat per la pandèmia, l’estadi va acollir, sense que serveixi de precedent, tres equips. Els blaugrana, tot i que ja no ho eren perquè estrenaven la tercera samarreta amb la Creu de Sant Jordi sota un fons gris clar. ¿El blanc? Com diria Cruyff, «el blanc no és d’aquest club».

El City lluïa un equipament –un groc estrident i un sobri negre– que semblava el Dortmund. Però tot estava dominat pel verd de l’equip de l’ELA.

Juan Carlos, emocionat com estava, submergit en un remolí de sentiments, transformat en el líder natural, espontani, autèntic i pròxim dels seus nous companys, va aprofitar per acabar amb un missatge totalment reivindicatiu.

Volen continuar vivint, va cridar Unzué en nom de tots els seus companys i companyes malaltes, però en condicions dignes. «Per això necessitem que es desbloquegi i es tramiti la ‘llei ELA’ ja», va exclamar, adreçant-se als polítics. Als quals no va citar. Tampoc era necessari. «No s’ha de perdre el temps», va cridar després.

A la banqueta amb Pep i Xavi

El temps corre contra ell. I contra aquests amics i amigues que Juan Carlos ha visibilitzat de manera extraordinària, fins al punt que una nit d’agost Barcelona es va transformar en un aparador per ensenyar-li al món –fins a 140 països van transmetre el partit en directe– la necessitat d’investigar per combatre la devastadora ELA, l’esclerosi lateral amiotròfica. Una malaltia sense cura.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Ni cura ni investigació, i cada dia que passa és un dia menys perquè el cos se’t va consumint. Per Juan Carlos, que va fer la sacada d’honor amb el peu dret, no hi ha minut que no valgui la pena. Ahir a la nit, ell va fer feliços milers i milers de persones que van assistir a un partit mai vist abans en aquest estadi, envaït per l’emoció.

Xavi, vestit amb polo negre, i Guardiola, amb una camisa blanca i estiuenca, estaven dempeus observant el partit (va acabar en empat, protegits tots dos per l’etern somriure de Juan Carlos). En la primera part, a l’esquerra de Pep, a la banqueta del City. Després va estar a la banqueta a la dreta de Xavi. Perquè no va ser l’entretingut i refrescant partit el que va esgarrifar el Camp Nou, sinó un indestructible missatge d’esperança i alegria en la vida, tot i que es vagi escorrent.